Amb trenta metres quadrats
Cada any que arriben les festes em torna a cridar l’atenció un negoci sorprenent del meu barri. Es diu Bar Cafeteria Dole i és a Barcelona, a prop de Major de Sarrià. El Dole el van fundar fa més de quaranta anys el Domingo i el Leandro (Do-Le). El Domingo, el pare, ja va morir; el seu fill Leandro segueix al capdavant del negoci. El Dole és conegut pels seus entrepans. Però el més rellevant és que en trenta-quatre metres quadrats hi sol haver cinc cambrers, tots amb camisa blanca i corbata de llacet, com en les grans i clàssiques cafeteries parisenques. No hi ha ni una sola taula; només tamborets i la barra.
Al bar Dole el propietari i els seus simpàtics cambrers fan aquests dies una cosa única i entranyable que no se sol veure en una cafeteria. La setmana abans de Nadal, a les onze del matí aproximadament, el propietari, el Leandro, reparteix un full imprès en colors i ben dissenyat a tots els que són en aquell moment al local. És la lletra d’una nadala. Cada dia una de diferent. Avui El desembre congelat, demà Fum, fum, fum i el dia 24, per descomptat, Santa nit. Els clients no es coneixen entre ells. I, al principi, els que no coneixen la tradició de la cafeteria troben una mica violent haver de cantar una nadala amb desconeguts. Potser ni tan sols són creients ni celebren el Nadal.
Tanmateix, és inevitable que l’esperit s’encomani i acabin cantant amb la resta. Finalitzada la cançó, tothom aplaudeix. Somriures. Alegria. El Nadal és, en gran mesura, això. Apropar-te al desconegut del costat i unir-t’hi a través d’una cançó d’amor i pau. En un món fred i en què la gent desconfia del veí, reconforta viure moments així.
El missatge que vull donar amb aquesta columna és molt senzill i alhora important. No perdem mai l’esperit emprenedor i creatiu de la nostra terra. Amb molt poc es pot aixecar un negoci pròsper. Trenta metres quadrats i molta, molta il·lusió. No cal més.
