La tribu com a exemple

Punt final al reality de Cuatro en què tres famílies havien de conviure amb tribus d'arreu del món. Malgrat que en aquest programa hi havia molta farsa per potenciar el xoc cultural, és cert que han reeixit en un aspecte important a la televisió: fer creure que els vincles emocionals entre els participants són reals. Hi ha tres elements claus: un muntatge de situacions ben manipulat, un discurs èpic de comiat dels caps de les tribus (preparat pels guionistes) i la debilitat anímica dels concursants per l'esgotament... El còctel resulta prou carregat perquè els espectadors quedin embriagats de realisme i llàgrimes. És un producte efectiu. Sense cap mena d'escrúpol el programa ha tractat com titelles els indígenes per potenciar el sentit de l'espectacle. Ha sabut dirigir la conducta dels concursants per aparentar un procés d'adaptació impossible. Ha provocat una catarsi final utilitzant el drama i el cansament per fer veure que es creaven vincles. Tot ha estat un teatre fàcil d'executar, perquè de l'únic que es tractava era d'anul·lar comoditats. Eliminant les necessitats més bàsiques de l'individu com el menjar, la higiene i el descans, el xou està garantit. A Guadalix i a l'Amazones. El programa ha trobat un bon caldo de cultiu en el conflicte cultural, i n'ha volgut treure una falsa lliçó: han fet creure que tornant als orígens descobrim l'essència de la humanitat i els secrets de la felicitat. I és fals. Amb condescendència, tots diuen que els indígenes " son muy humanos ". L'espectacle promou aquesta sensació d'aprenentatge vital, que sense càmeres implicaria la més absoluta desesperació. Els han fet menjar cucs i han vestit amb la bufanda del Betis el cap de la tribu. Han difuminat els pits de les dones blanques i han deixat lluir els de les negres. La tele creu que ha colonitzat les tribus, però els indígenes han fet com la iaia de la favada. S'han posat les disfresses a canvi de rebre un xec.