Trump i Putin
Trump, parlant a un col·laborador proper sobre Putin abans de la trobada d’Hèlsinki el 2016 (primer contacte personal entre els dos mandataris): “Vostè creu que li agradaré?”
La trobada d’Hèlsinki va ser històrica. Trump havia estat elegit president, una sorpresa, i hi havia rumors que Rússia havia influït en l’elecció.
A la conferència de premsa posterior, un periodista va preguntar a Trump si això era cert. “La meva gent va venir a dir-me que creia que Rússia hi havia influït. He parlat amb el president Putin; m’ha dit que Rússia no hi ha interferit. Només diré que no veig raó perquè ho fes. Tinc confiança en les dues parts… Tinc una gran confiança en els meus serveis d’intel·ligència, però he de dir que el president Putin m’ho ha negat avui amb gran convicció i força...” Si ho acceptava, havia d’admetre que era un president il·legítim, i si ho refusava deixava en ridícul la CIA. L’ego de Trump és tan gran com la seva inseguretat. La secretaria d’Estat havia intentat evitar la conferència de premsa, sabia el risc que correria Trump per explicar l’inexplicable, però Trump volia demostrar la seva bona relació amb el president Putin.
En parlar amb els seus iguals -presidents, primers ministres, que considerava en general més creïbles que els seus propis col·laboradors-, Trump manifestava especial admiració per aquells que practicaven el populisme. No llegia els informes dels seus secretaris i assessors... i, per tant, els resultats de les seves converses polítiques eren imprevisibles. Hi ha nombrosos exemples que ho demostren -Merkel, May, Macron, Netanyahu, Kim Jong-un, etc.
Les coincidències entre Putin i Trump són grans. Orgullosos, amb voluntat d’imposar la seva voluntat sobre la dels seus governs… el populisme en estat pur, s’adreçaven al poble directament, els plebiscits, les xarxes socials, declarar enemics del poble les elits intel·lectuals, i eren despòtics amb tots aquells que venien de l’estructura política anterior, amb la diferència que un ho feia des de la intel·ligència i la informació i l’altre des de la incapacitat intel·lectual i la ignorància. El dany que Trump va causar al seu país i la rellevància política que Putin va aconseguir per al seu són equivalents i de signe contrari. Els quatre anys de la presidència de Trump ho van demostrar perquè la seva incapacitat va potenciar l’habilitat política i la manca d’ètica de Putin. El mandatari rus no hauria aconseguit el desplegament i la rellevància de Rússia sense l’ajuda de l’inepte Trump.
En concret, aquesta feblesa i la manca d’orientació dels EUA causada pel desconcert de Trump van permetre a Rússia, a Putin, desplegar una política que d’una altra manera hauria estat impossible: la recuperació de la influència sobre els estats que havien integrat l’URSS, en concret sobre Ucraïna i Bielorússia, països que Rússia ara pretén per dues raons. La primera, que l’imperi rus, amb metròpoli i colònies no geogràficament llunyanes, sinó properes, permet protegir la metròpoli, Rússia, dels atacs exteriors i augmentar l’àrea d’influència i la població de l’imperi. La segona, per desplegar polítiques agressives respecte a la UE sense la involucració directa de Rússia. La manera com Bielorússia utilitza els emigrants per desestabilitzar Europa o abans la guerra a Ucraïna i l’annexió de Crimea són exemples de la capacitat d’aquesta política. Una eina útil que la potencia és la venda d’energia de Rússia a Europa -gas i petroli-. Putin utilitza aquesta capacitat com a arma de negociació política, més en el pla de l’amenaça que de l’acció concreta.
Com el fiscal Mueller va posar de manifest, durant la campanya electoral Trump es va alinear amb Rússia per atacar i desprestigiar la candidatura de Hillary Clinton fent servir qualsevol informació que perjudiqués la seva integritat com a secretària d’Estat i com a política. És per això que, per a Trump, la defensa política de la seva elecció com a president era impossible...
Quan es va enfonsar el comunisme el 1990, semblava que Rússia s’aproximaria a una estructura política similar a la dels EUA, construïda sobre una base de democràcia. Va succeir exactament el contrari. La crisi econòmica del 2008, la manca d’atenció als interessos del país i la distracció que van suposar les guerres de l’Iraq i l’Afganistan van afeblir la societat americana, on la crisi de les elits intel·lectuals i polítiques i la frustració per la crisi industrial i l’impacte negatiu de la globalització van fer la població treballadora vulnerable al populisme. Els EUA es van aproximar a Rússia més que no pas al contrari. L’eclosió final d’aquesta crisi va ser la victòria de Trump, un populista pur, en les eleccions presidencials; victòria que Putin no esperava però que va aprofitar.
L’evolució política de Putin des del 2000 el va engrandir, als ulls de Trump, com a polític. Una evolució marcada per la falta total d’escrúpols a l’hora d’eliminar l’oposició, destruir opositors polítics -Navalni-, assassinar periodistes crítics -Anna Politkóvskaia, l’exespia Aleksandr Litvinenko- o erosionar el prestigi polític dels adversaris electorals. La cleptocràcia del seu entorn d’oligarques va reforçar Putin. I tots aquests elements constituïen l’ideal de Trump. Per a ell, Putin era un exemple. Ric i poderós, havia creat un entorn polític sense adversaris... Els èxits de Putin, amb la invasió de Geòrgia el 2008, l’annexió de Crimea el 2014 o la intervenció a Síria el 2015, confirmaven políticament la seva vàlua com a líder i president de la nova Rússia emergida de la desapareguda URSS.
Ara Putin ha envaït Ucraïna, un error estratègic. És una política que li ha valgut el rebuig de la majoria d’exrepúbliques soviètiques, estats bàltics i del Pacte de Varsòvia, Bulgària, Romania, etc.
Putin ha aconseguit la reacció contrària a la que buscava. L’error és paral·lel al de Trump animant a atacar el Congrés el 6 de gener. Tots els megalòmans troben la mesura de si mateixos en la seva pròpia bogeria.
