Jo en soc si tu n’ets

JORDI SUNYER
JORDI SUNYER

Entre els més de quatre mil aficionats que van ignorar una tarda rúfola per presenciar al Miniestadi el Barça - Atlètic de Madrid femení, fa dues setmanes, era particularment audible un grup de quatre o cinc joves, aposentats davant les càmeres de les televisions sense drets. En aparença, vist el seu comportament durant el matx, haurien pogut passar per seguidors del club visitant. Però els va delatar que, quan es va anunciar per megafonia l’onze madrileny, només van ovacionar el nom d’una futbolista: la central Laia Aleixandri, natural de Santa Coloma de Gramenet, ex del Sant Gabriel i el Barça, d’on va marxar fa dos estius.

“Al final et fas de l’equip dels teus amics”: ho admet el company de Catalunya Ràdio Sergi Cutillas a Lu Martín i Pol Ballús, al llibre Cuaderno de Mánchester. Cutillas és del Liverpool però empatitza amb el desencís que entristeix el sopar de Cap d’Any a can Guardiola hores després d’una derrota del Manchester City a Anfield: com en el seu cas, les reaccions oposades que suscita la trajectòria dels citizens en la majoria d’aficionats catalans al futbol es diluiran quan el tècnic bagenc compleixi el desig de dirigir una selecció. Llavors el combinat en qüestió acumularà sobtadament milers de nous incondicionals, tants com detractors que frisaran per una desfeta prematura en la següent gran cita. Ho saben bé a Balaguer, amb B de Bèlgica, com resaven unes samarretes posades en circulació a la Noguera durant l’últim Mundial. Mitja ciutat, durant les primeres setmanes d’estiu, es va abocar al carrer no tant per cercar la brisa que mitigava la canícula com les pantalles gegants que permetien compartir, en comunitat, l’èxit o la dissort de Robert Martínez, des de dissabte passat fill predilecte de la capital de la Noguera. Al Parador, dues banderes signades testimonien que, fins fa pocs anys, els futbolers balaguerins tenien cita els dissabtes d’hivern a la tarda per convertir-se en latics o toffees davant el televisor. És capciós, però adequat, preguntar-se què passaria si Martínez esdevingués el primer entrenador català del Reial Madrid en els últims setanta-cinc anys.

Tothom guarda espai per a l’equip de la seva localitat o barri, o pel que ha triat lliurement desafiant la tradició familiar, o pel que mana la tradició, però també, sobretot entre qui viu el futbol no només com a consumidor, hi ha qui hi afegeix adscripcions volàtils a partir de conceptes tan ferms i duradors com l’amistat i el parentesc. Ja no queden compatriotes a Swansea, ni a Wigan, ni a Liverpool, però es pot lamentar el descens del Sandefjord noruec o mirar el mòbil quan t’acabes de llevar per saber si l’Sporting Kansas City ha accedit a la final de la MLS. I, de passada, es relativitza la més important de les coses menys importants, un exercici necessari sempre, i ara més que mai.

Més continguts de