L’últim esperpent per posar-se calent
Netflix ha estrenat una sèrie terriblement dolenta que de ben segur que alguns aprofitaran per posar-se calents en les tòrrides nits d’estiu. Sex/life és una mena de telefilm de sobretaula allargassat, amb actors lamentables que semblen sortits d’un càsting de La isla de las tentaciones i una trama que de tan nefasta és còmica. Té l’estil narratiu i l’estètica de Cinquanta ombres d'en Grey. La protagonista és una sensual mare de família que, un cop parit el segon fill, s’adona que ha aconseguit el matrimoni perfecte i la vida més idíl·lica a què pot aspirar qualsevol dona nord-americana de classe benestant. Viu en una casa extraordinària, s’estima el seu atractiu marit, però enyora el sexe més boig i indiscriminat que practicava de soltera amb un repertori d’homes dolentots que li proporcionaven una vida més inestable però emocionant. Inesperadament es retroba amb un antic amant de joventut, un motorista que toca la bateria, amb pinta de galant italià, que li proporcionava les millors envestides als lavabos de les discoteques. A partir d’aquí es crea un triangle amorós delirant perquè la protagonista es debat entre l’estabilitat vital i la passió amatòria. D’aquí el títol Sex/life.
La sèrie funciona com un diari personal perquè està basada en el bestseller 44 chapters about four men, que relata els desitjos eròtics d’una mestressa de casa frustrada. T’ofereix escenes de sexe pujadetes de to cada deu minuts, ja sigui com a part de l’acció o com a flash-backs de record de l’època de soltera. Tots els personatges tenen un cos escultural sempre que tinguin una implicació sexual en la trama, encara que siguin secundaris. La cangur dels nens, per exemple, que no té pretensions d’allitar-se amb ningú, és l’única que té un cos estàndard. És una manera subliminar de comunicar-nos que aquell personatge no suposa cap perill en la trama per al matrimoni protagonista. Tots els conflictes són previsibles, i la conducta dels personatges, pròpia d’un anunci de perfum amb les feromones alterades.
La protagonista femenina no detecta en cap moment les situacions de violència sexual ni de maltractament que pateix. Al contrari, l’exciten. Les seves teories existencials són d’una immaduresa preocupant. I es confonen els vincles sentimentals amb les relacions tòxiques. Però el pitjor de tot plegat és que el guió ho disfressa d’un fals feminisme esperpèntic que s’empara en el dret de la dona a no renunciar a res. I això converteix la protagonista en una mena de nimfòmana sense principis morals ni ètics: “Ho vull tot i ho vull ara” és el lema que proclama que les dones hem de reivindicar. Difícilment aguantareu la sèrie completa, però sisplau, si feu l’esforç de veure-la una estona com a mínim no us perdeu l’escena final de l'últim episodi. Les últimes tres frases que diu la protagonista mentre surt de l’ascensor són per plorar de riure i defineixen l’essència xarona i patètica de la sèrie.
