La unitat desunida

Que la unitat deixi de ser una paraula buida, una arma llancívola per a usos electorals

MAS. Sentir destacades veus convergents o exconvergents demanant a ERC (i a ningú més) la unitat de l’independentisme és un argument repetit de forma incansable des que el cas Pujol i les males enquestes van fer veure a Artur Mas que difícilment mantindria l’hegemonia assolida pel seu antecessor durant trenta anys. La pressió i el clima de màxima emotivitat posterior al 9-N del 2014 van fer que Oriol Junqueras es rendís i acceptés integrar la candidatura de Junts pel Sí, amb la qual cosa renunciava a la seva legítima aspiració d’esdevenir president de la Generalitat. L’experiment va servir sobretot per inflar la CUP, la qual cosa va fer que Mas deixés la presidència però pogués triar, almenys, el seu successor. Com que, en paral·lel, Unió Democràtica es va dissoldre com un terròs de sucre i CDC va continuar el seu declivi assetjada per la justícia, la pressió unitarista va passar de conjuntural a permanent, i davant la impossibilitat de reconstruir la seva pròpia marca, els convergents van posar-se l’objectiu de fer de Junts pel Sí l’embrió d’un únic partit polític, independentista i prou, dirigit per ells.

PUIGDEMONT. Però la gestió del govern conjunt d’exconvergents i republicans va multiplicar les travetes i les suspicàcies, i Junqueras va prometre solemnement que la coalició no es repetiria. Després va venir el 27 d’octubre i la desbandada posterior. Mentre els convergents més enyorats canviaven el nom del partit, que ara es diu PDECat, ERC es va preparar per anar a les eleccions amb la candidatura del seu líder empresonat, i Carles Puigdemont va teixir hàbilment un artefacte que teòricament renegava de les sigles (però aixoplugava, un cop més, les restes de Convergència) i que avantposava legitimisme a ideologia. La jugada li va sortir prou bé, i va guanyar la partida a una ERC òrfena de lideratge i de discurs. Ara l’herència de CDC se la reparteixen el PDECat, l’heterogeni grup parlamentari de Junts per Catalunya i un nou moviment que també presumeix de transversal, la Crida, dirigit per Puigdemont i Jordi Sànchez, que no sabem quina relació tindrà amb el PDECat. I mentrestant l’ANC, històrica abanderada de la unitat, ha decidit, via Jordi Graupera, i un curiós orfeó d’opinadors testosterònics, que cal renegar dels partits tradicionals i les seves traïdories, i dona suport al moviment de les primàries, que de moment va per lliure.

FORN. El panorama és menys unitari que mai, l’espai del centredreta sobiranista que en un cert moment va liderar Artur Mas està esmicolat, i tanmateix la seva principal estratègia, pel que sembla, continua essent assenyalar ERC com a factor de divisió i -quan escau- de rendició a l’enemic. Es tornen a demanar llistes unitàries, aquest cop per a les municipals (on certament tenen més atractiu, perquè la llista més votada té moltes opcions d’obtenir l’alcaldia). Però ERC vol les mans lliures per poder maniobrar en un ajuntament condemnat a la geometria variable, i per poder bastir ponts amb els comuns, que poden ser els aliats ocasionals de l’independentisme, a Barcelona i al Parlament, si van mal dades. Ja ha quedat demostrat que exconvergents i republicans sumen més per separat (com a les eleccions de fa un any) i, tenint en compte les seves tírries i les seves diferències estratègiques, farien bé de preparar-se per construir dos projectes sòlids, que interpel·lin votants de totes les filiacions; i la famosa unitat, en lloc de ser una paraula buida, una arma llancívola per a usos electorals, s’hauria de reservar per fer front comú davant dels atacs inevitables dels aparells de l’Estat.

Més continguts de