La universitat al centre del debat... i de la batalla
La crisi econòmica està posant al descobert, de manera descarnada, la dificultat d'abordar de cara els debats de fons, alguns dels quals s'arrosseguen des de fa dècades. La delicada situació de les finances públiques, i el camí de l'austeritat al qual obliga Brussel·les, deixa poc marge de maniobra i ha portat en tots els àmbits a actuar amb les tisores esmolades. També en el camp de l'ensenyament universitari, en el qual ningú no té la solució perquè no existeix la solució perfecta.
L'opció del govern català ha consistit a incrementar recursos apujant les taxes de matriculació -actualment els alumnes paguen l'11% del cost total- i minimitzar despeses abaixant sous als professors associats. També preveu fer jubilacions anticipades als 65 anys, places que en la meitat dels casos no seran reposades. Vol evitar, a més, contractacions pel sistema funcionarial i, per compensar les famílies amb menys recursos per l'augment de taxes, ha habilitat una línia de beques.
És veritat que tot aquest conjunt de mesures, algunes de les quals ja s'han aplicat el 2011, quan la retallada de recursos per a les universitats va ser d'un 15%, han suposat un cop dur per a uns centres que arrosseguen problemes endèmics tant de finançament com organitzatius. I és obvi que la qualitat de l'ensenyament se'n ressentirà. Però també és veritat que, amb els números a la mà, les alternatives no són gens òbvies ni fàcils.
La vaga i la protesta d'ahir és un crit desesperat, la manifestació d'un malestar. Un crit, d'altra banda, distorsionat per una violència gratuïta i minoritària que fa més mal que bé, tant als qui l'han convocat com a la mateixa universitat pública. Situar la universitat al centre del debat és bo, situar-la al centre de la batalla ideològica i la violència al carrer, no. La crisi serà llarga. Les retallades es poden amortir, però difícilment es tornarà a situacions anteriors. Caldran, doncs, moltes dosis de cintura i negociació per totes bandes.
