La universitat al poder
Dimecres la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUC), amb el suport de tots els sindicats amb representació a les juntes i comitès del personal docent i administratiu, va celebrar una jornada de vaga en contra de les retallades universitàries. El seguiment de la vaga per part del professorat, el personal d'administració i els estudiants va ser més ampli que el seguiment de la vaga convocada el 17 de novembre. Una prova d'aquest seguiment va ser la massiva manifestació que van acollir els carrers de Barcelona. Més enllà d'alguns fets violents aïllats, òbviament no compartits per la immensa majoria de vaguistes, les raons de la protesta subratllen, en paraules dels portaveus convocants, l'atac que pateix la universitat pública per l'actual govern de la Generalitat. En aquesta tessitura, cal preguntar-se si la universitat pública catalana té raons per sentir-se atacada.
El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix atacar com l'acció de començar una acció destructora. Esclar que la universitat pública no s'està enderrocant físicament, però fins a quin punt es pot considerar que s'està iniciant una acció destructora del seu contingut?
En el context generalitzat de retalls pressupostaris s'ha estès la idea que moltes institucions poden funcionar d'una manera més eficient i racional a favor del servei públic. En el cas de la universitat, es parla de temes tan diversos com revisar el mapa universitari català, dels funcionaris que s'aprofiten del sistema i dels estudiants que no aprofiten la universitat pública. Al marge d'aquests discursos més o menys intencionats, algunes evidències empíriques permeten qüestionar fins a quin punt la direcció de les retallades és l'adequada per obtenir una universitat més eficient i racional. Una d'aquestes línies d'actuació ha estat la no renovació de contractes del personal docent i investigador. Malgrat que aquest fet no es pot considerar un acomiadament des d'un punt de vista legal, és un acomiadament en tota regla si s'analitza des de les claus interpretatives que ofereix la sociologia de l'empresa. Majoritàriament es tracta de contractes precaris que els joves i no tan joves investigadors accepten com un mal menor de la llarga i difícil carrera acadèmica. No renovar aquestes persones, a banda de ser l'opció més fàcil -perquè s'ataca el col·lectiu més vulnerable-, és una decisió ineficient i irracional perquè representa una fuga forçada de coneixement i potencial docent de la universitat pública.
L'erosió i eliminació de la columna més feble del personal universitari fa trontollar tot l'edifici de la institució. L'escàs estalvi econòmic i l'elevat cost humà que suposa la no renovació d'aquests contractes desperta sospites en la direcció dels retalls pressupostaris. Més enllà de l'eficiència i la racionalitat, tot apunta que les retallades a la universitat pública amaguen un canvi de model universitari. Sembla que aquest canvi s'orienta a garantir la presència i la capacitat de decisió del poder polític dins l'àmbit universitari, la qual cosa posaria en qüestió el dret constitucional de l'autonomia universitària.
Aquesta hipòtesi recolza en dues evidències. La primera és l'esmena introduïda en la llei d'acompanyament dels pressupostos aprovada al febrer per tal de crear la figura d'un comissionat o interventor de comptes a les universitats catalanes en el cas que ho necessitin. Aquesta intervenció entraria en contradicció amb la Constitució, que preveu l'autodeterminació de les universitats en matèria econòmica. És a dir, les universitats han de tenir llibertat per gestionar la part de pressupost públic que se'ls assigna, així com els ingressos que obtenen per altres vies legítimes. La segona evidència té a veure amb el model català de personal acadèmic a les universitats públiques presentat la setmana passada per la secretaria d'Universitats i Recerca. Es tracta de la segona fase del pla Serra Húnter, que, entre altres aspectes, preveu la creació d'una direcció acadèmica escollida pel govern de la Generalitat. Aquest director acadèmic s'encarregarà de proposar, juntament amb les universitats, les comissions de selecció dels candidats a professor. Aquesta direcció podria actuar en contra del poder estatutari que també preveu la Constitució per tal que les universitats públiques s'organitzin amb llibertat dins del marc normatiu estatal.
La figura de l'interventor i la figura del director acadèmic representen un clar atac a la universitat pública en tant que acció destructora de l'autonomia universitària. L'autonomia universitària es va concebre per garantir la independència de la universitat respecte al poder polític. La independència és una condició necessària per al pensament lliure i crític que ha de fomentar la institució universitària. L'existència d'aquest pensament és símptoma de salut democràtica i, per tant, qualsevol societat se n'hauria de sentir orgullosa. Sociològicament el poder s'entén com la capacitat de determinats col·lectius d'imposar els seus interessos i idees. La diferència entre l'autonomia universitària i la universitat al poder és que la primera esdevé garantia de llibertat, mentre que la segona obre la porta a la dominació.
