El valencià no s'escriu

Autoodi. Potser hauríem de partir d'un raonament incòmode, fins i tot desagradable: són els valencians els que han tancat TV3. Valencians de la costa i de l'interior, de parla valenciana o castellana, de classe alta, mitjana i baixa, que formen la sòlida majoria social que permet al PP guanyar elecció rere elecció. El País Valencià és així: atorga la majoria absoluta a una colla de pijos corruptoides i feixistoides que contemplen indiferents, o cofois, l'ocàs de la llengua pròpia i la madrilenyització de les formes de vida valencianes. Són la viva representació d'una catalanofòbia que, en part, és autoodi: i és que, per l'obsessió de no semblar catalans, els valencians ho han sacrificat tot, fins i tot la seva llengua, i una part molt important del seu bagatge històric i cultural, per fer de la seva capital el barri marítim de Madrid. Més que dramàtica, la realitat valenciana resulta d'un patetisme esborronador.

Iomana. És dur d'acceptar, però el tancament dels repetidors de TV3 no li suposarà cap cost electoral a Paco Camps; ans al contrari, potser li donarà més vots. Ahir, mentre molts de nosaltres ens esquinçàvem les vestidures i enviàvem missatges solidaris als germans del sud, la premsa de València dedicava força més espai a parlar de la proclamació de Carmen Lomana com a fallera major. No negaré que hi ha valencians patriotes, lluitadors, que mantenen la flama amb penes i treballs, fent front a l'hostilitat del seu propi govern. Però són una minoria. Una minoria molt minsa. El gruix de la població ha dimitit, s'ha passat al castellà o, com a mínim, ha perdut el respecte envers la seva llengua. Com aquella veïna de Sedaví que li va dir a Ferran Torrent: "Vostè escriu en català, i no en valencià, perquè el valencià no s'escriu".

Genocidi. Si neguem aquesta evidència, serem tan tossuts com els del PP quan neguen la unitat de la llengua. Assumir la realitat dels fets és sempre un deure. Això no vol dir que no ens preguntem el perquè de tot plegat: en fer-ho, constatarem que el País Valencià ha estat objecte d'un genocidi cultural tenaç, massiu i despietat. No va ser pas un caprici d'en Franco, sinó el resultat d'una acció política secular. Per desgràcia, es va iniciar sobre terreny adobat, perquè a la Baixa Edat Mitjana les elits del Regne de València ja s'havien lliurat amorosament als braços de Castella. Tot això, aquí, ho sabem molt bé, perquè Catalunya també ha estat víctima d'aquest intent de genocidi. Però nosaltres ens hi hem sabut resistir millor. Aquesta és una altra evidència.

Quan hi ha una mala notícia a València, els catalans acostumem a rebre crítiques de signe divers. Això succeeix per indolència, per ingerència, per paternalisme, per incomprensió, pel que sigui. En aquesta ocasió, però, espero que ni el govern ni la societat catalana no es passin de prudents. En primer lloc, per solidaritat amb els valencians que estimen la seva llengua, siguin pocs o siguin molts; i en segon lloc, perquè la defensa del català s'ha d'exercir sense límits de cap mena.