Una valoració de Ciutadans
Juan Fernando López Aguilar va ser ministre de Justícia (amb Zapatero) i actualment és eurodiputat. També és un d'aquests polítics canaris que PP i PSOE no es descuiden de tenir, a diferència del que passa amb les Balears, amb qui no cal quedar bé perquè no tenen cap pes (vuit tristos diputats al Congrés, i gràcies) i perquè són com a mig catalans però viuen collint cocos a la platja.
En tot cas, López Aguilar va reaparèixer fugaçment el cap de setmana passat per deixar un missatge gens nadalenc a Ciutadans. Deia així: “Cs ha actuat una vegada més com a tonto útil i com a pagafantas [deixarem aquest terme sense traduir] del PP, i ara té el seu premi”. López Aguilar es referia a l'expulsió de Cs del govern autonòmic de Castella i Lleó per part del PP, per tal de forçar unes eleccions que els del partit de la gavina pensen que poden guanyar. I afegia: “Cs ha estat expulsat com aigua bruta, el PP s'ha desfet del llastre de Cs, que evidentment està abocat a l'extinció i s'ho ha guanyat a pols. No els enyorarà ningú”.
Per descomptat, en el to agre de l'exministre hi pesa la visió partidista, però hi ha veritat en les seves paraules. Ciutadans, o Cs, avui en dia a penes és res i lluita amb desesperació per subsistir. En la seva curta trajectòria (es va presentar en públic l'any 2006), aquest partit ha experimentat un auge fulgurant i després una caiguda igualment meteòrica i abrupta. Ara s'ha de fer notar com a aliat secundari dels socialistes a les votacions d'algunes lleis, o en la seva especialitat, que és en l'escenificació de la suposada fractura social a Catalunya, recentment a compte de l'ensenyament en català i del vergonyós circ de tres pistes que PP i Vox, i els seus mitjans de propaganda (que abans ho van ser de Cs), van muntar al voltant de l'Escola Turó del Drac de Canet de Mar.
La ironia és que alguns votants van voler veure en Cs una tercera via en el conflicte entre Catalunya i Espanya, quan en realitat es tractava d'una altra formació radicalment ultranacionalista, només que disfressada de partit “liberal” i “modern”. De fet, el cavall de batalla més reconeixible de Cs des de la seva aparició ha estat el combat contra la llengua catalana i contra l'ensenyament en aquesta llengua, que ells presenten com una imposició nacionalista que arriba fins al maltractament físic i psicològic dels alumnes. El mateix repertori delirant del PP i de Vox, que és el partit que els ha desbancat (a l'espai del nacionalisme espanyol hi caben dos partits, comptant sempre amb el PP, però no tres). La seva trista contribució a la política catalana, i a l'espanyola, haurà estat rebaixar encara més el nivell del debat i promoure la crispació a còpia de mentides i intoxicacions de l'opinió pública i la publicada. Han donat força a l'extrema dreta, han contaminat el llenguatge polític d'autèntica porqueria verbal i ideològica i han estat un agent decisiu en la involució democràtica que ha fet Espanya durant la darrera dècada. Passaran avall com l'aigua bruta, certament.
