24/03/2011

"Sóc com un vampir"

2 min
La vida de Paula Bonet s'ha omplert de colors: comença a ser feliç.

Arriba amb un pinzell a la mà i el Jaume Pla, de Mazoni, a l'altre. Les seves galtes vermelles i una cabellera pèl-roja. La Paula és una pintamones taronja, carbassa, panotxa. Diuen que els pèl-rojos porteu mala sort? Ja, però jo no ho sóc de veritat: em tenyeixo. També diuen que sou grans amants? Mig somriu intimidada i amb les galtes encara més enceses, deixa anar: I si és de perruqueria, compta igual? Ens estirem damunt la gespa i desafiem l'objectiu. T'agrada que et facin fotos? De perfil, sí. De cara, no. Per què? Perquè em veig com un mico: els ulls, el nas, les galtes, tot ho tinc massa rodó. Me la miro i sí: la Paula és circular. Tancada i perfecta com una rodona.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

dada 1. La Paula és com plena de boques: vull dir que quan explica alguna cosa o s'atabala, la boca se li dispara en cinquanta direccions diferents. Prefereix els dibuixos a les paraules i després d'una pila de mitges hores de conversa, compto més evasives que respostes: La gran escapada, podria ser el títol d'aquesta entrevista. Entre canyes ben tirades i xips escantonades em dedico a esgarrapar dades. M'explica que va començar pintant a l'oli però que la impaciència li va fer canviar els pinzells per la tinta xinesa, l'aquarel·la i el bolígraf: S'acaba abans i és més ràpid i directe. L'infinit l'aclapara i el vermell i el negre són instantanis. Últimament, però, pintes amb més colors: què ha passat? Calla, pensa i em cita Margarit: Sé què em passa: començo a ser feliç.

dada 2. La Paula és una noia que es veu, que no t'oblides que és allà, asseguda a la taula. Té una cosa espurnejant que, sense tenir ambició de figurar, la fa ressaltar en escena. A la seva obra, però, tot és diferent: allà és la protagonista absoluta, sense opció al dubte: Sempre et dibuixes a tu, tens un punt narcisista? No. No és narcisisme: és que jo em coneixo tots els racons i m'és molt fàcil dibuixar-me. Pur pragmatisme? Sí. Sí, i punt. Vet-ho aquí, deixeu-me que us presenti la reina dels monosíl·labs i princesa d'un ventall de moviments imprevisibles que despisten quan s'escapa amb evasives. Què hi ha d'imposat en tu, Paula? Res. No m'agrada posar-me màscares.

dada 3. L'esquena recta a la cadira, les cames ben posades, les mans sota les cuixes. Com surten uns dibuixos tan bonics d'una ciutat tan lletja? Cara deslligada i gest inconforme: Tan lleig és Vila-real? La veritat, diu, és que la meva ciutat m'incomoda: vaig tenir una infància molt solitària. Com eres de petita? Molt tancada, em sentia com un peix fora de l'aigua a tot arreu i no sortia mai: preferia quedar-me a casa llegint. Ara ets profe de literatura, com s'explica que una tímida patològica s'encari a una classe sencera d'adolescents? Allà em sento segura. Què has après d'ells? A poder fer això que estic fent ara: expressar-me millor i treure la pallassa que porto a dins.

dada 4. Arribem al final de l'entrevista i faig recompte de dades: és panotxa de pot, feliç com de conte, de petita tancada i de gran una pallassa. Paula, explica'm alguna cosa més: Que els meus dibuixos van il·lustrar aforismes i poesies d'autors com Carlos Marzal o Carolina Otero. Sempre pintes sobre coses que han escrit els altres? El 90 per cent sí. Ja tens una altre dada: sóc com un vampir.

stats