Els vells

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHom els ha dedicat una setmana en el curs de la qual s’han presentat xifres i s’han formulat esgarrifosos vaticinis. A Barcelona n’hi ha 200.000. Són els homes i les dones que ja passen dels 65 anys; els vells. Els sociòlegs, amb fredes xifres a la mà, vénen a dir, si fa no fa, que els vells són una nosa per a la societat. No diuen “nosa” sinó “rèmora” i entorn d’un grapat de formulacions economístiques hom oblida l’ésser humà concret. Hom sembla oblidar que una societat més justa i millor organitzada, al marge del lucre i del malversament de les riqueses, podria resoldre el problema dels vells, procurant-los, no sols les pensions adequades a què feia referència el meu bon amic Josep Maria Poblet en aquestes mateixes pàgines, sinó també les activitats, l’ambient propici perquè a cada barri i a cada poble hi hagués quelcom més que un pedrís on prendre el sol i un temple o el “Metro” on aixoplugar-se un dia de pluja i fred. Al problema li han trobat una definició científica: “geriatria”. Fa més bonic. Espanta menys. És una manera de generalitzar problemes concrets que no afecten únicament els vells, sinó també els que avui no ho són i ho seran demà. La solució han començat a aplicar-la alguns països socialistes i socialitzants. Alguns l’apliquen fins i tot a països d’estructura capitalista, com els Ajuntaments del cinturó de París. Els “ foyeur des vieux ” no són racons d’hospici tètric. Els subvenciona la municipalitat i troba l’ajut voluntari de comerciants i de petits industrials locals. Tenen restaurant gratuït a migdia, calefacció i TV, naturalment; premsa diària i setmanal, jocs i biblioteca. Organitzen excursions en autocar amb itineraris breus i agradables. A l’estiu organitzen l’estada de dues setmanes al camp. Els vells més trempats i físicament forts col·laboren en totes aquestes coses i, a poc a poc i discretament, atreuen els vells que prefereixen la soledat del seu pis. Per començar, no està malament, oi?