Joan Crexells 1924
19/05/2019

La venjança del sentit comú en economia

2 min
La venjança del sentit comú en economia

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHe sentit explicar algunes vegades l’anècdota d’uns exàmens d’Hisenda Pública a la Universitat de Barcelona, quan era catedràtic un professor, avui a Madrid. Sembla que el professor al·ludit va demanar a l’alumne que digués el que sabia sobre el deute públic, i l’alumne respongué amb un to oratori, perfecta calma i puntuant amb tota la pausa: -Diu un autor alemany (i diu molt bé) que tant per a les corporacions públiques com per a les economies particulars és millor no tenir deutes que tenir-ne...- La continuació que podia tenir el discurs es desconeix, perquè sembla que el professor l’aturà aquí i el féu retirar. No crec que l’actitud del professor estigués justificada. Car què podia trobar? Que no és cert que hi hagués cap autor alemany que digués tal cosa? La meva llarga experiència em dóna dret a afirmar que hi ha segurament almenys un autor alemany que diu tal cosa. Com estic segur que n’hi ha un altre que diu el contrari. [...] Si el professor espanyol d’Hisenda volia dir, doncs, que no hi havia un autor alemany que digués això, era una afirmació temerària. Però, em direu: no, el professor espanyol volia dir que és obvi, que és natural, que sigui millor no tenir deutes que tenir-ne. Però jo us diré que la ciència es caracteritza per posar problemes allà on aparentment no n’hi ha. Hi ha, per exemple, una teoria molt enginyosa sobre el deute públic, que consisteix a dir que és millor tenir deutes que no tenir-ne. La força d’aquesta teoria es veurà en el següent exemple: Suposem una població de deu mil persones la marxa habitual de la qual faci suposar que doblarà al cap de trenta anys. És convenient contractar ara un emprèstit de 10.000 pessetes a trenta anys, posem per exemple, perquè l’ingrés actual és d’una pesseta per habitant, mentre que en el moment de pagar-lo es pagarà a mitja pesseta per habitant. Una raó del professor podria ésser que fos tan partidari d’aquesta darrera teoria que cregués l’altra perfectament absurda. En aquest darrer cas, els fets li haurien pres, ara, tota la raó. Totes les nacions, després de la guerra, es trobaren amb un deute enorme i amb despeses corrents desproporcionades a la seva capacitat de sostenir-les. Unes continuaren gastant i àdhuc augmentant les despeses. [...] Anglaterra seguí el programa del sentit comú. Suprimir despeses (començant, naturalment, per les militars) i augmentant ingressos (carregant, naturalment, els impostos). El resultat d’això fou, no sols una rigorosa reducció dels pressupostos, sinó un constant superàvit. [...] El resultat d’aquesta política s’està tocant. Mentre les monedes que no l’han seguida estigueren durant els darrers anys en constant inestabilitat, la lliura pujà constantment i ara està perfectament estabilitzada, [...] És la venjança del sentit comú sobre els expedients de la ciència política financera o econòmica. [...]

stats