29/03/2020

El veredicte del procés Rull (1908)

3 min
El veredicte del procés Rull (1908)

La tria de J. M. CasasúsGlosa de Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (14-IV-1908), arran de la sentència contra Joan Rull Queraltó (foto), condemnat a mort per atemptats a Barcelona entre el 1904 i el 1907. Era confident de la policia, feina que li va encarregar el governador civil a suggeriment de l’empresari Eusebi Güell, segons un rumor potenciat per l’inspector Lleó Antoni Tressols al declarar en el judici que “detrás de Rull hay otras personas más altas; no sé quienes son”. Un periodista que investigava el cas era el jove D’Ors. El director, Prat de la Riba, li va parar els peus després de publicar la peça aquí transcrita. Quatre dies més tard, D’Ors ho deia així en la seva columna: “Se m’ha censurat pel to sibil·lí de la Glosa sobre el Veredicte... -L’únic objecte immediat del Glosador -cronista frívol- va ser clavar sobre el Veredicte una agulla d’inquietud... -Mes reconec que, aquesta vegada, la censura té una civil raó. Perquè és per ventura un deure, en les presents circumstàncies, no tan sols ser clar, sinó precís.” [...] “L’ideal del radicalisme no suposa diferenciar entre els jutges «de fet» i els «de dret». L’ideal del radicalisme representa la submissió entera de la vida social a una norma essencialment, estrictament, jurídica... -Kant, en aquest punt, no hauria vacil·lat. Els Fills de Kant no tenen dret a la vacil·lació... -Si en el nostre país no s’escolta protesta, ens veurem precisats a concloure que d’Homes de Dret, de Fills de Kant, de Radicals vers, no se’n troben.” [...]

-Quan va ser passada la mitjanit, s’escamparen a traves de les reunions dels homes, molts advocats, que venien del Judici, de veure dictar-se la Justícia, i parlaven del Veredicte. I així parlaven: -“El Veredicte, més que de Lògica, ha estat obra de passió popular.” Obscura la nit, tot i enmig de la ciutat, era, i llorda. Un vent sord i calent alçava sovint silencioses polsegueres. Algun cop va caure un xàfec curt... I així contestaven als Advocats els homes de les reunions: -“Jo, Jurat, hauria respost lo mateix”. Sense dir-ho, -perquè la seva ànima no es detenia en la visió de les coses baix espècie d’eternitat -volien dir: -“És que no hi ha més que una Lògica?” La qüestió, tot i no pronunciada, va perfectament sentir-la un Filòsof que es desalterava amb aigua clara en un cafè daurat. Per això el Filòsof va explicar: “Hi ha més d’una Lògica, com hi ha més d’una Política.” “Hi ha una Política intel·lectual.” “Hi ha al costat d’aquesta, la Política de la Voluntat de la Vida.” “La Raó, té una Lògica.” “Però l’Instint també té una Lògica.” “Jo us dic, doncs, homes de les reunions de la mitjanit que el Veredicte és un veredicte lògic, flor com és ell de la Voluntat de la Vida.” Quan el Filòsof va haver explicat això, va entrar un home tot dient que al defora la nit pesava com un plom i que esclataven aplaudiments a baix de les Rambles... Es pregunta encara al Filòsof: -“Si hi ha dues lògiques, com dieu, ¿quina és, doncs, la bona?” Respongué el Filòsof: -“Jo arribo a creure que totes dues.” I, encara: “-I la més bella, quina serà?” “Aquesta -va fer ell eixugant-se els llavis-és una altra qüestió.” “-Per què dieu que és una altra qüestió?” “Perquè és exactament la mateixa, i lo més íntim i lo més interessant de la mateixa...” “-I el vostre mot en això, fora?...” -Que lo bell és lo que definitivament ha de triomfar; i que al menys els aplaudiments de la Rambla, no són bells.”

stats