Qualsevol proposta de reforma fiscal ha de promoure la reflexió sobre quines són les milors mesures per fomentar la productivitat, crear ocupació i generar riquesa en un entorn tributari d’equitat; per reactivar l’activitat econòmica i millorar la gestió de la despesa pública amb la finalitat de contribuir a la recuperació econòmica. Totes aquestes mesures han d’estar fonamentades en l’intent d’enfortir l’economia productiva, millorant la competitivitat i la productivitat i sense incrementar costos a les empreses. A la llum dels grans problemes de l’economia actual, és evident que la fiscalitat, en si mateixa, no és un factor decisiu per a la reactivació, com sí que ho són la liquiditat i el finançament empresarial. Però no és menys cert que configurar un entorn fiscal adequat afavoreix l’emprenedoria i propicia la inversió dels actors privats. La fiscalitat no ha de ser, únicament, un instrument per recaptar recursos, sinó un sistema per redistribuir-los, establint, a la vegada, mesures que afavoreixin la lluita contra el frau, tant de caràcter repressor com de caràcter preventiu.
Les mesures estratègiques repressores, dirigides a la desarticulació dels circuits de l’economia submergida, a la detecció de rendes i patrimonis no declarats i a l’evasió fiscal, han de ser aplaudides. Tanmateix, les mesures preventives, fonamentalment les de caràcter educatiu, semblen oblidades, malgrat que se’ns en parli al Portal d’Educació Cívicotributària que figura en la pàgina web de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.
Des del meu punt de vista, el vessant educatiu hauria de ser el gran pilar de la reforma fiscal. La reforma hauria de perseguir l’objectiu de canviar els estereotips atribuïts a figures com el contribuent, el funcionari i el gestor públic. Parlo, és cert, d’una reforma a llarg termini, però si no la comencem, mai la culminarem.
A dia d’avui no existeix la idea de perceptibilitat dels impostos per part de la ciutadania, perquè no hem estat educats per correlacionar la despesa i l’ingrés públic (el pressupost públic). Als ciutadans no ens han ensenyat a interioritzar el respecte pel que és públic ni, per tant, la importància de l’esforç de tots per finançar-lo amb l’objectiu de fer-ne un ús que vagi en benefici comú.
Vivim en un país que ha estat dominat per la picaresca durant segles; l’engany, l’astúcia i la trampa enginyosa formen part d’un caràcter que sacrifica els principis per aconseguir els objectius; el lladre ha estat ben vist, i defugir el pagament d’impostos era (i, malauradament, encara és) aplaudit, perquè, si no, “algú se’ls ficarà a la butxaca”. Per això, possiblement, encara som subjectes passius o obligats tributaris, dos conceptes relacionats, respectivament, amb la submissió (entesa, etimològicament, com la relació de l’inferior envers el superior) i amb l’ obligació.
En el món fiscal partim d’una terminologia poc agraïda: parlem d’ imposició (una obligació que, de fet moltes vegades no és perceptible) i hauríem de parlar més de contribució, que és la part que cadascú aporta a una suma comuna per satisfer les despeses de caràcter sanitari, educatiu, de seguretat i defensa, de construcció d’infraestructures, pagament de pensions, transport públic, protecció del medi ambient, sou dels funcionaris, etc. És necessari, doncs, que se’ns qualifiqui de ciutadans-contribuents. Pel que fa als funcionaris, cal destacar que són aquelles persones que exerceixen la funció pública: com dirien els anglosaxons, són els civil servant, és a dir, els servidors del poble. I malgrat que s’han apreciat molts progressos i millores pel que fa al comportament i el servei que el funcionari dóna als ciutadans, moltes vegades sembla que el ciutadà hi és per servir al funcionari, i no al revés.
L’educació i la formació sobre per què i com hem de contribuir al correcte finançament del pressupost públic (el pressupost de tots) ens ajudarà a tenir ciutadans compromesos, tant en el pla dels ciutadans-contribuents com en el dels ciutadans - civil servant.
D’aquesta manera, els ciutadans-gestors, dedicats a exercir de representants democràticament escollits pels ciutadans, es podran convertir en polítics compromesos, honestos i conscients de la responsabilitat que suposa gestionar correctament la despesa i l’ingrés públic.
Aquest és el primer pas per a una veritable reforma fiscal.
