Les veritats d'Aznar
Les declaracions recents de José María Aznar, abans i durant la convenció nacional del PP, en el sentit que l'estat de les autonomies és inviable i que cal retallar-lo, tant en despeses com en ordenació, han tornat a atiar l'opinió pública més favorable a un procés de recentralització de l'Estat. Aquestes paraules -com sempre clares, concises i sense les mitges tintes que utilitzen altres polítics- gairebé han coincidit en el temps amb la voluntat manifestada pel govern de Madrid de limitar les despeses de les administracions perifèriques de l'Estat. I també amb la utilització per primera vegada del català en una sessió plenària del Senat i amb les crítiques del PP i els seus altaveus a la premsa més cavernícola contra la mesura.
Vaig seguir en directe la intervenció del senador Ramon Aleu i, a diferència d'ell i de la resta de persones que van parlar davant ses senyories en una llengua diferent de la castellana, no em vaig emocionar gens ni mica. En primer lloc perquè aconseguir parlar per primera vegada en català a la Cambra que havia de ser veritablement territorial 35 anys després de la mort del dictador no crec que sigui un motiu per sentir-se'n gaire orgullós. Però sobretot, per la mandra que em provocava pensar que aquest gest, més simbòlic que real, carregaria de municions les armes dialèctiques d'un PP que fa anys que va trobar en Catalunya i els catalans l'excusa perfecta per arrambar els vots del graner de les Espanyes. I això, visualitzat en les tones de caspa que desprenen les opinions d'individus com Javier Arenas o Aznar, ja cansa molt.
Perquè, tot i la sinceritat, no em negaran que no té gràcia que sigui precisament Aznar qui es carregui de dalt a baix l'estat de les autonomies. Ell que, a més de cap del govern espanyol, ha estat president de Castella i Lleó. Ell que milita en un partit que avui gestiona la majoria de comunitats de l'Estat. Certament, però, cal reconèixer que el milhomes del bigoti posa el dit en la nafra en qüestionar aquesta organització territorial. El problema és que quan fa aquestes manifestacions, no pensa en Múrcia o en la Rioja (o amb les altres comunitats que amb el café para todos van haver d'improvisar a corre-cuita un himne o una bandera), sinó en Catalunya. Sempre Catalunya! Des de Madrid, ni la UCD en el seu moment, ni el PSOE, ni el PP no han tingut mai una voluntat clara de federalitzar el territori. De fet, l'estat de les autonomies va ser la resposta de la Transició al fet nacional català. I fins avui -fora dels casos d'Euskadi i Navarra, que mereixerien un altre article-, tot aquest edifici institucional s'ha basat en augmentar les competències d'aquestes autonomies (en molts casos amb un nul interès des de les mateixes comunitats) a mesura que Catalunya aconseguia elevar el seu sostre competencial. I ara, en ple segle XXI, i després de les garrotades provocades pel serial del finançament i pel culebró de l'Estatut, el futur del nostre país dins d'Espanya ja no es pot pensar en clau autonòmica. Ni tampoc federal, per la inexistència de federalistes gaire més enllà del riu Cinca.
La batalla ideològica dels propers anys es lliurarà entre els apologetes de la nova recentralització i els partidaris d'un futur sense límits per al nostre país. La primera opció és de passat, malgrat tractar-se d'una locomotora poderosa, que avançarà a tota potència amb l'objectiu de fer realitat la Reconquista . La segona avui només és un tren de Rodalies que, això sí, cada cop té més gent ocupant els espais dels seus nombrosos vagons. Cal que els conductors d'aquest tren no s'equivoquin d'horaris ni de vies i siguin capaços de dur a l'estació correcta el que ha estat el projecte més estimulant dels darrers anys per a la societat catalana. Un projecte transversal i de futur que ha aconseguit situar la sobirania en el centre del debat polític. Un projecte que ha de ser la gran alternativa enfront dels que diuen que volen tornar a l'any 1978, però que en realitat el que desitjarien seria fer-nos retrocedir fins a tal dia com avui, però de l'any 1939.
