30/04/2011

Les veritats electives

2 min

Barack Obama ha hagut de penjar el seu certificat de naixement a la pàgina web de la Casa Blanca per tal de sortir al pas de la bola segons la qual no havia nascut als EUA i per tant era un "president il·legítim", segons les ments bondadoses del Tea Party i de la cadena Fox. No és la primera ombra de dubte, ni la més delirant, que s'ha projectat fins ara sobre el marit de Michelle Obama: durant la campanya electoral que el va dur a la presidència, els seus lleials adversaris van arribar a qüestionar que fos realment negre (a mi, aquest rumor em va fer pensar en el magnífic film Bubba Ho-Tep , en què Elvis Presley i John F. Kennedy no tan sols no són morts sinó que resideixen al mateix geriàtric; Kennedy, després d'haver passat per un seguit d'intervencions quirúrgiques, aconsegueix canviar de raça i tornar-se negre).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sèries B a banda, la polèmica sobre el lloc de naixement del president dels EUA no és més que una altra manifestació d'un dels fenòmens més característiques del nostre temps, que és el de les veritats electives. En parlava ahir el mestre Iu Forn, que ho lligava amb el Mou Party amb què estem tan entretinguts aquesta temporada, o amb les teories conspiranoiques que encara avui insisteixen a atribuir a ETA l'autoria de l'11-M. I podríem afegir-hi, per posar només un altre exemple, l'alegre i persistent relat segons el qual Catalunya és un règim totalitari en què els castellanoparlants són perseguits sense pietat. Tot plegat, veritats electives posades al mercat, perquè el consumidor triï -i pagui- la que li vingui més de gust.

El fet és que molts mitjans han anat conceptualment una passa més enllà i ja no es dediquen a propagar mentides, sinó a construir veritats, amb completa independència de quins siguin els fets objectius sobre els quals les edifiquen. És un negoci excel·lent i puixant, perquè cada vegada hi ha més gent que no espera dels mitjans que l'informin o l'entretinguin, sinó que li donin la raó i el reforcin en els seus prejudicis. "No deixis que la veritat et faci malbé una bona notícia", deia la divisa clàssica del cinisme periodístic. Ara, seria més aviat: "No deixis que la realitat t'impedeixi explicar el que els teus consumidors volen sentir".

A un lector del Marca o a un espectador d'Intereconomía -que fàcilment pot ser la mateixa persona- li importa un ou de lloca si a Mourinho se li'n va l'olla o si la reclamació catalana dels 1.450 milion del fons de competitivitat compta amb l'aval de la llei. Aquesta persona ja ha escollit la seva veritat i l'únic que espera dels seus mitjans de capçalera és que la proveeixin d'arguments per sostenir-la. Tant se val si aquests arguments són falsos, només cal que siguin contundents i ben travats entre si. Ho explica bé el director Kelly Nyks, al seu documental Split, a divided America : les noves tecnologies faciliten més que mai les tasques de mescla i muntatge d'imatges i so, i amb elles, la capacitat de manipular la realitat. I el públic ja no vol triar opinions, sinó escollir els fets.

stats