CRÍTICATV

La versió ibèrica de ‘Wild Wild Country’

Movistar+ ha estrenat una sèrie documental de quatre episodis esborronadora i fascinant: El Palmar de Troya. Són quatre episodis que expliquen, des del seu naixement, la història de l’Església Palmariana, una pseudoesglésia que va néixer a partir de les visions de quatre nenes d’Andalusia que un dia van assegurar que se’ls havia aparegut la Mare de Déu. Si bé amb anterioritat hem vist a la televisió alguns reportatges d’investigació sobre aquesta secta que encara està en funcionament i envoltada de misteris i vides tràgiques, aquesta sèrie documental és el retrat més acurat, detallat i rigorós que se n’ha fet fins ara. No només perquè és molt exhaustiva sinó perquè compta amb la participació de persones que van formar part d’aquesta secta i van aconseguir fugir-ne, membres dels Carmelitas de la Santa Faz molt propers al seu líder espiritual, Clemente Domínguez.

La docusèrie El Palmar de Troya la podríem definir com la versió ibèrica de l’excel·lent Wild Wild Country, perquè té els mateixos elements: un líder espiritual esperpèntic, un poder de captació a nivell mundial, una macroestructura espectacular, enriquiment massiu i episodis delirants.

La sèrie és captivadora, entre altres motius, per les etapes de surrealisme intrínseques a la seva història, al límit de la tragicomèdia. Es fa difícil entendre com una farsa tan evident arrossegava tantes persones que actuaven de bona fe. I aquí és on el documental permet establir vincles de reflexió sobre el poder de manipulació i anul·lació de les persones i el sentiment religiós com a estratègia d’engany, sempre tenint present el context polític i social de l’època, i la situació cultural i econòmica del lloc on apareix la secta.

La sèrie no només funciona a partir de la morbositat al voltant de la institució sinó també des del rigor periodístic i la recerca i anàlisi a nivell psicosocial. La careta de presentació d’ El Palmar de Troya és visualment molt potent, igual que la seva sintonia inquietant, que submergeix ràpidament l’espectador en una història sòrdida. Compta amb imatges d’arxiu inèdites que van esquitxant el relat, molt ben dosificades i un suport essencial per atribuir veracitat a tot el que van explicant els testimonis. Les gravacions sonores dels èxtasis del papa Clemente Domínguez, una mena de xiuxiueig terrorífic, resulten pertorbadores. Ho complementen amb unes recreacions que ajuden a compondre l’ambient emocional que es vivia dins d’El Palmar de Troya, a partir de les explicacions de les persones entrevistades. A mesura que avança el relat dels quatre capítols, la història va experimentant un crescendo narratiu que et manté entre fascinat i esgarrifat davant dels fets. L’evolució de la secta i els seus personatges i el funcionament de tot l’engranatge estan molt ben construïts a nivell de guió. El Palmar de Troya és una sèrie terrorífica que, un cop vista, garanteix bones converses de sobretaula i reflexions interessants sobre el país i la religió. I la sensació que més endavant se’n podrà fer una segona temporada. Perquè l’Església Palmariana continua en marxa.