De vesper en vesper per fer cap al jardí
“Marta Rovira s’ha ficat en un jardí”, hem sentit dir aquesta setmana. I no precisament fent un cafè. Perquè la gent ja no només es fica en jardins en llenguatge col·loquial, les tertúlies en van plenes. Reconeguem-ho, l’expressió, que tot fa pensar que és una traducció literal del castellà meterse en un jardín, ha fet fortuna.
Justament la setmana que hem assistit si us plau per força a la retirada del Piuet gegant (gairebé dos mesos entre nosaltres i encara hem d’explicar que en català el Tweety original es va adaptar així i no com a Piolín i patatim i patatam), la número 2 d’ERC ha denunciat que el govern espanyol va amenaçar d’utilitzar armes de foc contra la població després de l’1-O. Sí, li podria haver suposat ficar-se en un bon embolic, però, tot i que Rajoy ja ha dit que tot és mentida, no la denunciarà.Així doncs, ficar-se en un embolic podria ser una bona alternativa, tot i que és un gir poc idiomàtic, ja ho diu tot (sense metàfora, vaja). A més, no sé si només m’ho sembla a mi, però embolic s’està convertint en una d’aquelles paraules que ja només diem els lingüistes. Ara tot són lios i les coses es lien i embolica que fa fort (ves per on, en aquesta expressió encara aguanta!). (És cert que en els registres més formals encara domina l’ embolic, però en la naturalitat i el relaxament del sofà de casa, el lio guanya per golejada, i per aquí es comença.)
Sembla que això de ficar-se en jardins ve de l’argot teatral: es diu quan un actor no l’encerta a l’hora de dir una frase, la diu malament i llavors intenta arreglar-ho però encara ho empitjora més. Tot apunta que es va popularitzar a finals del segle XIX, almenys en castellà, i el diccionari de la RAE ja la recull. Segurament devia ser una variant de meterse en un berenjenal. De fet, jardí ve del francès, i és el diminutiu del francès antic jart, que volia dir hort, és a dir, que no estaria tan allunyat de les albergínies.
Sigui com sigui, encara hem tingut sort que en català no hi hagi una paraula sola per dir camp d’albergínies (i així no pot triomfar de cap manera ficar-se en un camp d’albergínies, que seria una traducció literal igual que la del jardí). Bromes a part, resulta que les alberginieres (per a la planta sí que tenim nom i en castellà totes dues coses, planta i fruit, són berenjena, elis, elis) són espinoses, i collir albergínies pot suposar més d’una esgarrinxada. Sembla que en català, però, preferim (o ens fan més mal) les fiblades, i la metàfora amb més tradició per a aquests casos és la del vesper, que tots els diccionaris recullen també com una situació difícil, un afer complicat. Es pot encendre (o punyir) el vesper per provocar baralles, també trepitjar-ne un, més o menys intencionadament, cosa que també tindrà conseqüències tant per a qui el trepitgi com per als que hi hagi al voltant. En aquests casos, es parteix del vesper com a niu d’una colònia de vespes. Però és que també ens podem ficar en un vesper, perquè també pot ser senzillament una munió de vespes.
Si el tema insectívor no us barrufa, també podem rebaixar una mica el registre i, per dir-ho clar i català, ens podem ficar en un merder. Això sí, tant si és aquí com si és allà, sisplau, fiquem-nos-hi, no ens hi posem. Perquè a tots aquests llocs s’hi entra, potser no sempre fins al fons, esclar... En el cas de Marta Rovira, la sang no ha arribat al riu, però la campanya electoral és llarga, i segur que aquests dies no ens faltaran ni jardins ni femers.
