Com som i com ens veuen
Conec una noia que és italiana, de Florència, que va fer-se amiga d’un català ara fa quatre anys. Després de diverses visites al nostre país, aquest setembre va decidir venir a viure-hi, en principi, per un any.
L’altre dia, mentre compartíem sobretaula, vaig voler preguntar-li si estava contenta de viure aquí i quines impressions, bones i dolentes, estava tenint dels catalans. Sempre és interessant saber com et veuen els de fora, sovint ajuda a corregir algunes idees errònies.
Primer de tot li vaig preguntar què sabia ella de Catalunya abans de conèixer el seu amic català. Amb un somriure amable, diria que gairebé excusant-se, em va dir que aquesta pregunta és la més fàcil de respondre. Què en sabia, de Catalunya? Res. Lògic. Què sabem nosaltres de la Campània, de la Ligúria o del Piemont?
“La majoria dels meus amics –afegeix– quan els parlo de Catalunya han de començar per mirar el mapa. Però això va canviar força quan es va començar a saber que hi havia un procés d’independència”.
Però del Procés ja n’havíem parlat anteriorment moltes vegades. El que jo volia és saber com ens veu ara que viu aquí, que ens ha conegut més i que coneix la realitat del país.
¿A Catalunya s’hi viu millor o pitjor que a Itàlia (sense tenir en compte, esclar, els lligams sentimentals)? Sense dubtar, la G. em diu que Catalunya està més avançada en qüestió de drets civils. Parla del matrimoni homosexual o de la llei de l’eutanàsia, per exemple. És com si estiguéssiu una generació per davant nostre, aclareix: Itàlia és en aquest sentit molt conservadora, segurament per la influència de l’Església catòlica. “Fer vida aquí és menys frustrant, des d’aquest punt de vista. A canvi, teniu retallats els drets nacionals i els relacionats amb la llengua”.
T’has endut alguna sorpresa? És a dir, com ens veies abans de venir a viure a Catalunya?, pregunto. Em diu que quan només venia de visita ens veia com un poble molt combatiu (no podia ser d’altra manera, atès el context que s’estava vivint) i que creia que la gent és molt original. Original? Entre rialles, la G. diu que ens considerava un país molt divers, amb una gran varietat de tendències, on tothom es feia la seva vida i la seva personalitat i no cridava l’atenció de ningú. Entenc que vol dir que ens veia com un país obert i modern. La qüestió és: i ara?
Torna a riure. "Ara crec que en tot això hi ha molt de... no ho sé, la paraula em surt en castellà: molt de postureo. I m’ha sorprès molt veure que, en realitat, Catalunya és un país molt petit. Tothom està interconnectat!"
Digue’m virtuts i defectes, li demano. Entre les virtuts assenyala que som francs i honestos. Que som molt amables i que tenim molta força de voluntat, és a dir, que quan volem una cosa, quan creiem en alguna cosa, no ens costa esforçar-nos per aconseguir-ho. (Aquí em sembla que, potser, si és així com diu la G., els castellers són realment un bon símbol del nostre tarannà.)
I els defectes? La florentina calla un moment, arrufa les celles, dibuixa un somriure murri i deixa anar, amb un to molt contundent: “No es posa formatge ratllat a la pasta al tonno!" Ens fa riure, però la veritat és que ens ha dit altres vegades que ho troba un veritable pecat. “Ja sé que la vostra cuina es basa en bona part en barrejar sabors diferents, dolç i salat, mar i muntanya, però si feu pasta italiana, no heu de posar formatge a la pasta que porta peix –tonyina, gambes, cloïsses, anxoves–. És un pecat mortal”.
Fora bromes, la G. assenyala com a defecte que Catalunya ho ha abocat tot a la gran Barcelona. “No és possible que no tingueu cap altra gran ciutat tret de la capital!” També afegeix que es va endur una desagradable sorpresa en veure que la cultura, a casa nostra, és molt cara. “No m’ho esperava de vosaltres”, diu, seriosa.
