La via espanyola cap a l’autoritarisme postdemocràtic
1. Normalitzar. La consagració de la coalició PP-Vox a Castella i Lleó no podia venir més a tomb per confirmar el que acabaven de dir les urnes a França: l’autoritarisme postdemocràtic amenaça Europa. I el PP s’hi acomoda d'una manera irresponsable. Adeu a la memòria històrica (és a dir, la República i la dictadura al mateix nivell); negació de la violència de gènere, convertida en violència intrafamiliar; modificació de l’article 8 de la Constitució i supressió de les autonomies; lluita contra l’adoctrinament ideològic (les escoles, que es preparin); immigració ordenada (un eufemisme que fa por), i, evidentment, baixada d’impostos, que és el lligam entre el diner i la reacció. Això és el que Vox posa sobre la taula, i Mañueco diu que governarà sense complexos. No oblidem els precedents: Rajoy va arribar al poder amb l’encàrrec a Ruiz Gallardón (Justícia) i José Ignacio Wert (Educació) d’un programa radical de restauració conservadora. I va subrogar el conflicte polític català al poder judicial.
Mañueco i el govern de Castella i Lleó són importants pel caràcter indiciari: assenyalen on està disposat a arribar el PP. Però ara l’atenció recau en Alberto Núñez Feijóo, a qui li ha caigut la màscara de moderat des del moment d’estrenar-se. Ja ho diuen els gallecs que les aparences enganyen, i que entre les formes i el fons en el cas Feijóo hi ha una gran distància. A l’hora de la veritat sembla que tota la seva moderació consisteix en ser menys cridaner que Casado. Al final parlen els fets: sota el seu mandat, Vox ha arribat per primera vegada a un govern autonòmic de la mà del PP. I un cop s’ha trencat el gel ja s’ha normalitzat la situació, que probablement és el que busca Feijóo: que cada cop sigui menys notícia, fins a dur-lo a ell a la Moncloa. I aquí hi ha la gravetat de la qüestió: el PP incorpora l’extrema dreta al seu projecte obrint d’aquesta manera la via espanyola cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Un retorn als orígens, versió postmoderna. Amb l’estil desenfadat de Díaz Ayuso al davant i Núñez Feijóo posant-hi un rictus d'indiferència cada cop més inquietant.
2. Responsabilitat. Alguns diran que no s’han de treure massa conclusions de fons d’uns moviments que parteixen d'una consideració fonamentalment pràctica. Feijóo només pot aspirar a ser president del govern amb un pacte amb Vox. Però precisament és en aquestes circumstàncies que es veu la diferència entre el líder que mira a llarg termini, que té un projecte, i el que està disposat a arribar al poder a qualsevol preu. I la situació actual és prou delicada per actuar de manera responsable: la democràcia està en joc, legitimant l’extrema dreta només es pot contribuir a degradar-la. Des de la sortida del president Chirac, la dreta francesa no ha sabut trobar el to davant de l'extrema dreta i ara ho està pagant. Com més espai doni Feijóo a Vox, més dependent i més petit serà.
Sabent l’amenaça en curs –l’autoritarisme postdemocràtic– i jugant amb l’avantatge que tant el PP com el PSOE encara no estan tan debilitats com els seus equivalents a França, caldria aprendre la lliçó. I fer exactament el contrari del que està fent el PP: combatre Vox, abans que li pugi a cavall, afrontant de cara el malestar de la ciutadania que està fent descavalcar els partits tradicionals. I d’aquí anem a una altra pregunta: ¿Sánchez està en condicions d’ocupar part de l’espai que deixa el PP a l’inclinar-se davant de Vox?
El PP obre la via cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Resistirà l’esquerra? Per legitimar la deriva del PP ja fa temps que s’utilitza el fantasma del populisme. Una categoria amb la qual s’intenta situar en el mateix pla l’extrema dreta i Unides Podem i altres hàbitats a l’esquerra del PSOE. És una falsa categoria: ni descriu ni distingeix, i parteix d’una limitada idea de la democràcia, el bipartidisme. La simetria no val: l’esquerra que governa amb el PSOE amb lleialtat constitucional mai ha qüestionat ni els valors fonamentals de la democràcia ni els drets de la ciutadania.
