El viacrucis de la llei de dependència com a símptoma
El Congrés de Diputats va aprovar el 30 de novembre del 2006 la llei de la dependència, una iniciativa que, de manera bastant agosarada, es va presentar com la "quarta pota de l'estat del benestar". La llei pretenia donar resposta a un problema real, el de milers de persones dependents i les seves famílies, que necessiten ajuda en el seu dia a dia, però va néixer amb greus defectes d'origen que les successives reformes no han resolt.
No hi va haver prou dotació econòmica d'entrada (i de fet es va carregar en bona part a les castigades arques autonòmiques), la previsió sobre el nombre de persones que s'hi acollirien va fer molt curt i els errors en el sistema de classificació dels diferents graus de dependència van alentir el procés per obtenir l'ajuda. Per acabar-ho d'adobar, la greu crisi econòmica ha fet que el govern espanyol hagi aprovat una última reforma que replanteja els ambiciosos objectius inicials.
Més enllà de l'oportunitat de la reforma, la història de la llei és una paràbola perfecta de com, en plena bombolla immobiliària, Espanya va creure que podia assolir els índexs de benestar social dels països nòrdics sense pensar que potser algun dia el cabal de recursos que fluïa cap a les administracions podien disminuir molt. Sis anys després, el resultat de la llei és agredolç, perquè si bé ha estat un avenç molt important per als beneficiaris, també s'ha convertit en un factor de frustració per a milers de persones que van pensar que tindrien accés a les ajudes.
A més a més, la llei va servir des d'un primer moment com a camp de batalla polític, ja que el govern del PSOE acusava les autonomies del PP de no dedicar-hi prou recursos i al revés. En el cas de Catalunya no hi ha debat: la Generalitat hi ha destinat 1.300 milions més que l'administració central.
El resultat ha sigut una llei que ha funcionat a mitges i que es va fer sense saber quant costarà i d'on sortirien els ingressos. Un exemple, sobretot ara, del que no s'ha de fer.
