El viatge de les nostres vides / El poder a la bragueta
El viatge de les nostres vides
Els National Book Awards van escollir David Nicholls com a autor de l’any 2014. Ara n’entenem el motiu. S’acaba de publicar, tant en català com en castellà, la seva quarta novel·la, que és una delícia en l’escriptura, la trama i el sentit de l’humor. Us, traduïda lògicament com a Nosaltres, és la història de Douglas Petersen, el seu fill adolescent que s’emancipa i la seva dona, la Connie, que de cop i volta també decideix que aquest moment de canvi vital és una bona ocasió per marxar de casa per poder-se conèixer millor. El marit, per mirar de salvar la situació i no quedar-se sol com un mussol, munta un viatge a la desesperada com a última opció per mirar de recosir la família. Una de les virtuts de la novel·la és que llegint el viatge de la seva vida també ens adonem que és -qui més qui menys- l’experiència de la nostra. Nicholls esbudella amb gràcia allò que és tan universal: el procés, tan comú i tan conegut, que va de l’enamorament a l’anar fent, a l’acomodar-se, al deixar de seduir perquè ja ens ho sabem tot l’un de l’altre. I arriba -sempre arriba- la pèrdua de la il·lusió mútua, la rutina i l’acostumar-se tant a l’altre que ja saps què dirà, què farà, què pensarà abans no ho pensi, i t’instal·les, irremissiblement, al qui dia passa any empeny. I tot això té marxa enrere?
David Nicholls, un anglès de 48 anys, ens va sorprendre el 2010 amb Un dia (cinc milions de llibres venuts, traduïda a 40 idiomes, pel·lícula feta...). Era la trobada entre un home i una dona, un cop a l’any i sempre el mateix dia. Si aquella era una fórmula original d’explicar una història d’amor i un relat de vida, aquí s’ha tornat a superar en una novel·la de nou parts i 180 capítols, tots molt curts, com si fos un trencaclosques intel·ligent que acaba mostrant-nos, entre somriures, com som i com ens tornem.
El poder a la bragueta
Bernard Pivot, l’home que va portar la cultura a la televisió sense vergonya ni complexos, s’acaba d’inventar un verb en francès. Strauss-Khaner : rebre dones com a regal d’empresa. Ha estat la irònica manera de Pivot de definir la barruda declaració de Dominique Strauss-Khan davant del Tribunal de Lilla, que acusa l’expresident de l’FMI de proxenetisme agreujat. A França la prostitució no està prohibida, però sí que ho està promoure-la o treure’n benefici. Ell, “feliç de poder-me explicar”, va negar que organitzés res i que sabés que les noies de les “festes llibertines” fossin pagades. “Eren moments d’esbarjo en una vida estressant”, es va justificar l’home que anava per a president de França i que ara mira d’esquivar una pena de deu anys de presó. Quina vida estressant?, li va preguntar el jutge. “Salvar el planeta d’una crisi financera catastròfica”. Ara pla, ho feia pel nostre bé... Però es va equivocar de persones. Els seus propis companys d’orgia van admetre que les noies sí que eren prostitutes. Ell -quin galtes- no ho veia igual. “Eren dones atretes pel meu poder”. I, sense posar-se vermell, va reblar: “Mai no m’hauria arriscat a realitzar pràctiques sexuals amb un grup de prostitutes, hauria estat massa perillós”. “Aquesta no és la meva idea de sexe; no tinc res contra les prostitutes, però això no és el que m’agrada a mi”. I, aleshores, com si no l’escoltés tot França, va donar el titular sobre la seva activitat: “No era frenètic, només eren quatre orgies a l’any durant tres anys”. No sé si m’agrada més l’ús de l’adverbi només o la consideració que una orgia al trimestre és ben normal; vaja, el que fem tots per treure’ns l’angoixa de sobre. De fet, ja som a 14 de febrer i aquest any encara no he anat a cap orgia per alliberar estrès. I demà tampoc no podrà ser, que toca calçotada familiar.
