De viatges i altres afers
Hi ha moltes maneres i motius per viatjar. Ja fa alguns anys, jo ho feia amb l'objectiu de fer informes sobre la situació penitenciària d'alguns països, de manera que els vaig conèixer a través de les seves presons. Vaig recórrer molts centres penitenciaris de diferents llocs del món, i sempre vaig pensar que la realitat i la cultura d'una presó reflectien les virtuts i els defectes d'un país en grau superlatiu. No és estrany, doncs, que les presons escandinaves semblin col·legis majors: cases baixetes i amb molt d'espai, habitacions individuals, tot molt net, però el menjar força deficient. Segurament tampoc sorprendrà si dic que a Alemanya hi mana l'ordre i la disciplina, que el treball que es realitza en aquestes institucions és altament productiu, alhora que el seu règim és molt sever. O si dic que al nostre país els espais no són gaire nets, són molt atapeïts i que els interns comparteixen cel·les (en el millor dels casos hi conviuen dos reclusos). En canvi, però, a les nostres institucions s'hi menja força bé i el pati té un paper crucial en la convivència dels interns.
A l'Amèrica Llatina totes les presons són molt impactants, però n'hi ha una que encara ara no em puc treure del cap: em refereixo al penal de l'illa de Coiba, a Panamà. Aquesta presó no tenia edificis, sinó disset campaments situats de forma dispersa i aïllada pel territori. Tot i que afortunadament avui ja està clausurada, la institució de Coiba va estar en funcionament durant 74 anys. Quan la vaig visitar, hi enviaven els presos i guardians que havien comès infraccions disciplinàries a les presons. Aquest ambient fosc i tortuós, i les terribles condicions de vida, van afavorir que l'illa conservés intacta la seva reserva natural. De nit, els funcionaris s'aquarteraven als seus barracons, mentre que als presos se'ls deixava sols als campaments, i no se'ls acudia fugir-ne per por a les mossegades de serps i a la manca d'antídots. A aquells reclusos no calia condemnar-los a mort; la mateixa illa ja se n'ocupava.
Les presons als EUA respiren violència, i impacten perquè els seus interns són de colors ben diversos, però gairebé mai de raça blanca. Des del punt de vista de l'estructura, les instal·lacions són correctes, però el règim és extraordinàriament sever. Es fa especialment dur veure joves tancats sota condicions molt estrictes, i de vegades fins i tot en règims paramilitars.
Ara, quan viatjo, ja no trepitjo presons sinó universitats. Sens dubte, això permet veure una cara molt més amable d'un país. També s'hi reconeixen les virtuts i defectes, encara que probablement no amb tanta intensitat. Fa poc, en una visita a l'UCLA (University of California, Los Angeles), em van sorprendre algunes coses. La universitat és un espai immens molt ben cuidat i sembla que cada estudiant sigui propietari d'un tros del terreny. Va ser fundada fa només 81 anys, però està classificada com una de les millors universitats dels EUA i del món. Té més de 25.000 universitaris i 12.000 graduats matriculats en alguna de les 183 llicenciatures o 200 programes de doctorat que ofereix. Però no és tant la mida el que em va impressionar com la seriositat, el compromís i el rigor dels seus estudiants. La consideració del valor dels estudis com un bé preuat i la necessitat d'obtenir els millors rendiments acadèmics, fent honor a la frase de Sèneca: "Entén la vida com un préstec que hem de tornar agraïts". Per cert, l'UCLA és una universitat pública.
Mai, en cap d'aquests viatges, no he tingut la sensació d'estar fent turisme, més aviat al contrari. Sovint són viatges de pocs dies i de feina concentrada. Però, certament, durant el temps que es passa fora de l'oficina hi ha unes tasques que es queden sense fer. Per a mi, doncs, la recent polèmica sobre els viatges del síndic de greuges de Catalunya no és tant sobre el nombre de viatges -que també- com sobre la necessitat de fer-los. Dit d'una altra manera, cal saber i definir què és el que és fonamental per desenvolupar una determinada feina i què és el que és prescindible.
En un món cada vegada més global aquest tema serà molt important, i no m'agrada gens que es banalitzi. Els llocs de treball, i sobretot els públics, hauran de definir la seva estratègia i els seus objectius. Si una de les finalitats és la internacionalització, aquesta línia s'haurà de traçar i caldrà incorporar les sortides a l'exterior com un instrument de treball prioritari. Altrament, i per més que certes relacions internacionals siguin interessants -llegiu-hi viatges - no crec que es puguin justificar.
Una altra cosa ben diferent és la confusió dels viatges públics i privats que li han costat el càrrec al president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar. Com que s'ha quedat sol i de l'arbre caigut tothom en fa llenya no cal que encara l'enfonsi una mica més. Però voldria afegir-hi una reflexió que no he trobat als mitjans de comunicació: per què no el van frenar des de bon principi des de Gerència, Intervenció, la Comissió Permanent o fins i tot el seu mateix equip? ¿És que no en sabien res? ¿És que no tenien ni idea del que passava? ¿És que no els va voler escoltar?
Desconec els detalls del que ha passat, però quan van condemnar Baltasar Garzón vaig pensar que tot plegat tenia un caire de vendetta i no em va agradar. En el cas Dívar, l'actuació del qual és indiscutiblement censurable i mereixedora del càstig, no puc evitar preguntar-me per què no se'l va aturar primer des de la mateixa institució. Massa lluita de sabres per a una justícia que no predica amb l'exemple.
