7/12: Brussel·les

FA VINT ANYS hauríem anat a manifestar-nos a Madrid. Però ara hi ha una part molt significativa, probablement majoritària, de la població de Catalunya que ja ha desconnectat i no espera res de Madrid. O que el poc que n’espera creu que s’ha d’obtenir a Brussel·les. Anar a manifestar-se a Brussel·les neix de la forta implicació del catalanisme, de sempre, en l’ideal europeu (un amor no sempre correspost). Neix també d’una esperança potser ingènua: si ens podem explicar en directe, sense intermediaris, les nostres raons es poden entendre. Entendre que unes eleccions convocades amb les institucions suspeses i el govern a la presó o a l’exili no són ben bé unes eleccions lliures. I desmentir algunes distorsions que els arriben. La transversalitat, el civisme, les formes democràtiques i europeistes de la manifestació han de servir per desmentir els qui volen presentar l’independentisme com un moviment marginal i extremista, afí als populismes reaccionaris que recorren el continent, vinculat al Brexit i als nacionalismes d’estat antieuropeistes. Si les formes remeten al fons, els equivalents d’aquests populismes extremistes al sud d’Europa els podrien detectar en altres sectors (que no aniran a Brussel·les a manifestar-se cívicament).