Publicitat
Publicitat

DIETARIVV

13/10: Cop de porta

Quan explicava fa dies a gent de fora les meves esperances d’una sortida negociada em van dir que era un ingenu

LA PRIMERA RESPOSTA de l’Estat a l’oferta de diàleg del president Puigdemont ha estat un cop de porta agre, abrupte i sonor. Quan explicava fa dies a gent de fora les meves esperances d’una sortida negociada em van dir que era un ingenu. Ho soc. Però, malgrat la ingenuïtat, no esperava una sobtada conversió de Rajoy i aliats a la via dialogada. La seva reacció no em sorprèn. Les meves ingenuïtats són unes altres. Una de molt antiga: creure que l’Espanya del 2017 no pot ser en bloc com la del 1898, i que sortiran veus creixents de dissidència. L’altra, actual, la de creure que els qui cridaven fa dies a favor del diàleg ara pressionaran Rajoy per seure en una taula sense condicions prèvies, com està disposat a fer Puigdemont. La decepció: alguns dels teòrics mitjancers, que s’omplien la boca de diàleg, ara han esborrat de sobte el concepte. És el cas del PSOE i d’alguns sectors civils de Catalunya. I Europa? ¿Algú a Europa voldrà i podrà forçar l’Estat a dialogar? La confiança en això va ajornar la proclamació plena de la independència. Jo encara hi vull creure. Deu ser que soc molt ingenu. Creure que l’Espanya d’avui no és la de finals del XIX. Creure que l’Europa d’avui no és la de mitjans dels trenta, la que amagava el cap sota l’ala.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT