24/3: La maldat

EscriptorESTAVA tan convençut que deixarien anar Joaquim Forn en llibertat sota fiança que ja havia mig començat l’article: una espurna de compassió humana enmig d’una gran injustícia política. Perquè, pensava, és injust que Joaquim Forn hagi passat per la presó, acusat de delictes que no existeixen (no tan sols dels quals és innocent sinó que ni tan sols existeixen). És injust que la seva situació personal depengui de jocs polítics de conjuntura (la premsa de Madrid atribuïa la sol·licitud de la fiscalia a una jugada de l’executiu: ni ells es creuen que hi hagi separació de poders). És injust que faci falta una situació excepcional, una malaltia, perquè passi a mitges, amb fiança, el que hauria d’haver passat de bon començament. És injust que s’estigui escapçant -com alegrement va dir Soraya- tota una generació de gent valuosa i decent, que pot haver comès alguns errors, però no pas crims. Tot això anava a dir, per relativitzar la petita espurna de compassió que hauria representat la seva llibertat sota fiança. Però no puc dir ni això. Perquè no hi ha hagut ni tan sols aquesta mínima espurna de compassió humana. Ni això. I que no hi sigui, després d’haver creat l’expectativa, és tot el contrari: una mica més de maldat recargolada. Després d’això, el que ha passat avui no estranya.