La víctima no cobrarà
Remarquem, parlant del cas de Dani Alves, que la presumpta víctima ha renunciat a cobrar una indemnització si es produeix una condemna, perquè vol oblidar els fets. Ella l’acusa d’haver-la violat als lavabos del reservat d’una discoteca, on ell l’havia convidat a prendre xampany –mitjançant, es veu, un cambrer, que li va portar l’encàrrec– juntament amb dues amigues. No sé si he anat mai al “reservat” d’una discoteca. Em sembla que no. Entenc que hi van els famosos que no volen ser fotografiats en estats estupefaents, en actituds bavoses amb altres humans o totes dues coses. Que hi conviden qui volen fent servir els cambrers de mitjancers. Tot plegat em sembla un pèl immoral, com si el carnet per passar a l’Olimp i beure de franc depengués dels gustos dels vips. Els agrada aquella? La deixem passar.
Als ulls de molta gent, que la noia no accepti diners és honorable. Per tant, als ulls de molta gent, si hagués passat al revés, si la noia hagués acceptat diners, la considerarien “una interessada”, "una pessetera”, “una falsa”. Ara en el cas que ens ocupa s’haurà de dilucidar si l’acte no va ser consentit: si va ser una relació sexual o si va ser una violació. En tot cas, trobo que una víctima té tot el dret a cobrar, a endur-se’n molts diners, i que això no l’hauria de fer menys víctima. Es pot ser víctima i es poden voler els diners del culpable. El relat dels fets no hauria de veure’s alterat pel fet de considerar que la víctima prefereix obtenir satisfacció econòmica.
