¿Som víctimes del pessimisme il·lús?

El Diumenge de Resurrecció és un bon dia per plantejar-nos si el futur és negre o blanc. Vivim un present que ens fa difícil creure que el món -la humanitat- progressa. No hi ajuden el canvi climàtic, l’avanç de l’autoritarisme, el consumisme insolidari, la concentració de riquesa... Tendim a creure que el pessimisme és lúcid i l’optimisme il·lús. Però ¿podria ser al revés? ¿Pot el present crear-nos la il·lusió que el futur és molt negre? El 1942 Zweig se suïcida al Brasil convençut del triomf de Hitler. És lúcid? El 1948 Fabra mor a Prada proclamant que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. És il·lús?

Als que neguen el progrés sempre els pregunto: “Si tinguéssiu una màquina del temps, quin moment del passat triaríeu per viure?” Per acabar-los de convèncer tinc ara Enlight-enment now, l’últim llibre de Steven Pinker, elogiat per Bill Gates com el millor que ha llegit mai. Què defensa aquest psicòleg cognitiu de Harvard? Una cosa que irrita profundament milions de pessimistes: la vida dels humans millora dia a dia i segurament seguirà millorant. Per demostrar-ho, Pinker ens inunda de dades. La desigualtat -que augmenta als països rics- decreix globalment. La pobresa, igualment. La depressió i la soledat, segons els sondejos, també minven. Menys avions s’estavellen...

Pinker afirma que el progrés és un fet empíric: només les dades -no els estats d’ànim- el poden negar o avalar. Podem mesurar-lo en termes de longevitat, escolarització, pau... I les tendències de fons són positives. Però, ¿i el canvi climàtic?, ¿i el consumisme insostenible?, ¿i l’extinció d’espècies? Segons aquest divulgador, no cal patir: la tecnologia i una creixent preocupació faran que -a la llarga- també superem aquests reptes. Com?, ens podem preguntar, quan el populisme autoritari va a l’alça. Altre cop l’omnipresent present no ens ho deixa veure com la fi d’un cicle: quan els mil·lennials substitueixin els baby boomers els Trumps s’acabaran. Però és que, a més -i paral·lelament-, la democràcia es va globalitzant.

Si tot això fos cert, per què som tan pessimistes? En part, perquè és avaluant -i magnificant- riscos que l’espècie sobreviu. En part, per un biaix informatiu que ressalta sempre l’excepció negativa. Però en part, també, perquè el pessimisme és una gran coartada per no esforçar-nos, per no sentir-nos responsables del nostre futur.

Deixeu-me acabar, però, desconfiant també d’aquest optimisme lúcid. Quan veig Pinker i Gates tan encantats d’haver-se conegut, no puc deixar de pensar que si jo formés part de la petita elit dels superrics voldria divulgar la idea que la vida humana millora; la idea, profundament conservadora, que els valors que represento, i que em permeten tenir molt més que la majoria -el mercat desregulat i el liberalisme estil Clinton-, ens aboquen al progrés. Rebutgem, doncs, el pessimisme que justifica la indolència, però també l’optimisme que ajuda a viure tan a gust tenint tants privilegis.

Més continguts de