La vida al mur

Més de 68 milions de persones -segons càlculs de l’ACNUR- estan sotmesos avui a la urgència, la precarietat i la incertesa d’un desplaçament forçat

SUPERVIVÈNCIA. Què t’emportaries si només tinguessis cinc minuts per marxar de casa sense saber si hi tornaràs? Un telèfon de paret va sonant de fons a l’exposició sobre Palestina que hi ha a l’hotel Walled Off de Betlem. El visitant més atrevit el despenja i se sent una veu que t’avisa, en nom de l’exèrcit d’Israel, que en cinc minuts bombardejaran casa teva, i pengen. Què agafes abans de sortir corrents? El nostre inventari particular pot acabar reduït a unes fotografies, algun record, documents, i sobretot les ganes de continuar vivint. La imatge es repeteix a les llargues caravanes de refugiats i migrants que han arribat a batre un rècord en el nombre de desplaçats globals des de la Segona Guerra Mundial. Més de 68 milions de persones -segons càlculs de l’ACNUR- estan sotmesos avui a la urgència, la precarietat i la incertesa d’un desplaçament forçat.

PROVISIONALITAT. Fugir, gairebé sempre sense destí ni seguretat, es converteix en la sortida més immediata per a molts d’aquells que ja són víctimes de la violència i la repressió, de catàstrofes naturals o de la necessitat vital de tenir oportunitats millors.

Prop de deu mil persones han arribat ja, a través de Mèxic, a la frontera amb els Estats Units. Quatre mil quilòmetres a peu. Joves, homes, dones i nens amb bosses, motxilles i algun cotxet. Famílies senceres en processó cap a un nord on se’ls criminalitza des del Despatx Oval. Un mes de viatge per acabar atrapats davant un mur. Els centres d’acollida de Tijuana estan desbordats. Apareixen les malalties i falten aliments. Donald Trump els va acusar de voler “envair” els Estats Units i va anunciar que s’empresonarà a tothom que provi d’entrar-hi. Cada intent ha acabat sent frustrat. Gasos lacrimògens, detencions i deportacions exprés.

Setmanes d’espera, amb ben poc a sobre. La provisionalitat com a realitat. Potser per molt de temps.

Un llarg viatge des de l’Amèrica Central, que va començar setmanes enrere amb una esperança diferent, interromput ara davant una tanca. A tocar d’uns barrots rovellats de fins a 8 metres d’alçada. Molts s’hi hauran de quedar mesos, o fins i tot anys, esperant que les autoritats nord-americanes resolguin la seva petició d’asil. Allà, davant d’una frontera indiferent. Impertorbable. Un mur convertit en la croada particular d’un president escollit a cop d’atiar la polarització i eixamplar línies divisòries.

LÍMITS. El mur acaba formant part de la teva vida. “Al final t’hi acostumes”, diu en Tamer, un palestí de Cisjordània, que no té permís per trepitjar Jerusalem. “Intentes entendre’n les raons”, afegeix amb poc convenciment, però no és possible. La ignomínia institucionalitzada i el color del carnet d’identitat que li han atorgat el confinen a viure dins un territori determinat. Limitat de moviments. Amb zones prohibides que no pot travessar i carreteres per on no pot circular. Trajectes en cotxe que s’eternitzen al llarg de quilòmetres de recorregut forçat per haver d’esquivar Jerusalem. Ciutadanies amb drets escapçats. En Tamer viu darrere els límits d’un mur imposat, on el formigó i els checkpoints trenquen la continuïtat de vides i territoris. Tanques que roben temps i esperances.

Són vides marcades per murs físics, legals o mentals.

Carme Colomina és periodista

Més continguts de