PEU AL FERRO

La vida continua, I tant!

JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

I finalment és dilluns, l’endemà de l’última cursa de la temporada de F1. El primer dia de l’era moderna d’aquesta especialitat sense Fernando Alonso. El moment que aquest pilot esperava amb candeletes, segons va explicar a la roda de premsa prèvia a Abu Dhabi. Amb gairebé tot el peix venut, la cita del Yas Marina va ser fonamentalment un homenatge de comiat a l’asturià, després de 311 curses. No ha estat el final somniat per al bicampió espanyol, però ahir el resultat no era important.

Aquests dies, llegint, escoltant i veient les cròniques i els reportatges sobre aquest esportista, de vegades em feia la sensació que assistíem a un exercici de periodisme necrològic. Sortosament, Alonso no ha mort. Però pel nivell d’afectació d’alguns, la temptació de creure-ho era gran davant el que semblava un exèrcit de vidus i vídues. El d’Oviedo només deixa de córrer a la F1. Per a alguns de moment, perquè n’hi ha que s’endollen gairebé desesperadament al desfibril·lador de la subsistència (la seva), gairebé amb la mateixa fe amb què va ressuscitar Llàtzer. És sorprenent la quantitat d’adhesions que acumula el rumor que ja situa Alonso de tornada a la F1 el 2020 i amb Ferrari (!), tot i que el tub d’escapament del seu McLaren encara fumeja. Personalment no confio gens en una tornada de l’espanyol. Però de més verdes en maduren. Que ho preguntin al seu amic Robert Kubica.

No perdré ni un segon amb l’absurd i estèril debat sobre si ha estat el millor de la història o no. Les xifres ja s’encarreguen de barrar el pas als que no creuen en la ciència dels números. Però després de gairebé 20 anys seguint-lo de ben a prop, no negaré que em sap greu que ja no continuï als GP. La seva absència als circuits, també els seus desaires, es farà estranya. El trobarem a faltar perquè -sense discussió- ha estat un pilot extraordinari, valent, competitiu al límit i capaç de fer popular un esport que abans d’ell aquí només seguíem quatre gats. Lamentarem la seva baixa, com ho farem amb Pau Gasol el dia que deixi el bàsquet, amb Rafa Nadal quan abandoni la raqueta o amb Leo Messi quan decideixi tornar a Rosario. Només aleshores serem capaços d’adonar-nos que hem tingut la sort extraordinària de ser coetanis i de disfrutar d’aquests herois de l’esport mundial.

Alonso no ha mort, encara que ho sembli pels patètics plors d’alguns. Però en l’automobilisme, com a la vida, hi ha més coses per gaudir. I el primer a fer-ho serà ell, en coherència amb la seva filosofia de mirar per ell per davant de tot. Ben fet.

Més continguts de