Poder i vida
Per què crec que avui el feminisme és el moviment més subversiu que hi ha a la societat? Perquè apunta directament al poder i ho fa des de la vida (la vida plena, podríem dir). I no parlo només del poder institucional visible, sinó del poder com a element inherent a qualsevol relació social. Michel Foucault ho va explicar molt bé. Els éssers humans som desiguals (no n’hi ha dos d’idèntics), tota relació entre persones o entre grups de persones té inscrita una diferència de potencial. I així es van teixint els sistemes de poder i dominació. Una genealogia del poder ens explica com s’ha anat configurant al llarg dels temps i ha pres la forma dominant del poder patriarcal, que s’ha imposat com si fos natural. Els moviments subversius moderns en l’àmbit polític i social qüestionaven determinades dimensions d’aquest poder, però rarament els valors de dominació associats al patriarcat. El feminisme és el primer que ho ha fet directament, fins a aconseguir posar-los en evidència davant de la ciutadania.
El feminisme apunta al centre d’un poder construït sobre la masculinitat. I per això troba tanta resistència no només entre els que manen sinó en amplis sectors de la societat formatejats per ideologies i creences legitimadores dels sistemes tradicionals de dominació. El feminisme representa avui el progrés en tant que factor de mutació de les relacions de poder sobre les quals es basteix la societat. I la seva singularitat és que ho fa des de la vida: “mostra -en paraules de Carolina del Olmo- la vulnerabilitat com a terreny comú que compartim totes les persones”. I aquest és el canvi realment subversiu, deixar de pensar el món des del poder i la força i començar a entendre’l des del caràcter contingent de l’espècie, que posa en el centre de la reflexió i de l’acció l’experiència vital de les dones.
El feminisme planteja unes qüestions de justícia i de reconeixement en el camp dels drets i de la igualtat que s’han d’afrontar i resoldre sense dilacions ni excuses. Però també hi ha al davant un llarg camí de canvi en les mentalitats i en les sensibilitats, per anar erosionant les velles estructures de poder familiar, sexual, polític, econòmic, religiós o ideològic, incorporant vida allà on ara impera una cultura de la dominació i, finalment, de la destrucció.
