22/07/2021

La vida trista de la gent

2 min
Captura d'una escena de 'Una vida nada ortodoxa'

Si esteu de vacances i el cos us demana alguna banalitat televisiva, podeu donar una ullada a Una vida nada ortodoxa (My unorthodox life) a Netflix. Es tracta d’un docureality de nou capítols de quaranta minuts. Una barbaritat tenint en compte la intranscendència del que veureu. La protagonista d’aquest reality és la Julia Haart. És la directora general d'Elite World Group, el principal conglomerat d’agències de models del món, que viu instal·lada a Manhattan. Però no es tracta d’una empresària convencional. Haart va viure fins als quaranta anys sota les estrictes normes de la seva religió familiar. Va ser educada en una petita comunitat jueva ortodoxa i això vol dir que només la van preparar per ser esposa i mare de família nombrosa. Havia de dur perruca i complir estrictament amb els codis de conducta i vestuari que imposa la religió. Fins que un dia es va rebel·lar i va decidir marxar d’aquesta comunitat, separar-se del seu marit i intentar convèncer les seves filles perquè la seguissin. El que resulta sorprenent és que amb tan poc temps hagi aconseguit un càrrec empresarial de tanta responsabilitat i tingui una vida de luxe. Hem vist documentals i sèries de televisió que expliquen les greus dificultats que experimenten aquestes persones educades en les comunitats ortodoxes a l’hora d’adaptar-se a una vida laica i un context de llibertat. A Una vida nada ortodoxa això queda molt poc clar i només se’ns explica que un cop Haart va haver fugit d’aquell entorn asfixiant senzillament va triomfar amb la seva pròpia marca de sabates de taló, com si això fos fàcil. La seva trajectòria té poca lògica o més aviat s’ignora una part de la història que donaria coherència a aquesta evolució tan insòlita com sorprenent.

Haart s’ha convertit en una feminista que, en el món de la moda, busca aturar els abusos que pateixen les models. És confús, però, discernir si el seu discurs és real o forma part d’una teatralitat per fer més efectiva la seva exhibició televisiva. El relat de fons consisteix en mostrar com intenta combatre tots els preceptes i prejudicis que li va imposar la religió ortodoxa i parlar de sexe, drogues i roba amb les seves filles perquè experimentin el plaer d’una vida lliure.

Com tots els realities que mostren la vida quotidiana de personalitats excèntriques, el programa es basa en l’opulència xarona, la frivolitat extrema en les reflexions i una immaduresa útil per generar espectacle davant de les càmeres. Depenent de la mirada de qui observi la història, entendrà el docureality com una ridiculització o com una vida aspiracional. Però la sèrie també destil·la una percepció cada vegada més òbvia en aquest tipus de programa. D'aquesta necessitat de sotmetre’s al seguiment de les càmeres de televisió en traspua una certa insatisfacció vital dels personatges, un buit de l’ànima que es compensa amb un exagerat protagonisme mediàtic. I fa molta llàstima.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats