21/06/2011

Amb vidres a la sang

2 min
Amb vidre a la sang

Mira que escric, jo, molt sovint i de tot, i en canvi dels indignats he procurat escriure'n poc, canviar sempre de tema. Per què? Per una barreja de tendresa, avorriment i angúnia. Això d'estar a la flor de la vida té avantatges i té inconvenients. Avantatges: els veus a venir d'una hora lluny. Inconvenients: els veus a venir d'una hora lluny.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Recordo el primer cop que em vaig adonar del pas polític del temps. Va ser quan la Colla Tripartida duia la seva proposta d'Estatut a Madrid, i els veia sortir del Congrés encantats de la vida, convençudíssims d'haver triomfat. I jo que em desesperava i em deia: però de debò ningú no veu que això acabarà com el rosari de l'aurora? No podríem saltar a l'abisme amb qualsevol altre tema?

Els indignats m'inspiraven més tendresa que els tripartits perquè són les víctimes, no pas els culpables, d'una esquerra espanyola -també catalana, Carod, em sap greu; sisplau, no tornem a Perpinyà- que no va ni amb rodes. Els indignats són els estafats per Robert, la Cabra and cia. Els fills o les tietes del rock'n'roll que els van dir que tenien dret a tot pel simple fet de néixer i s'ho van creure. Que es van empassar que tots som iguals i és el mateix treure'n que posar-hi, esforçar-se més o menys, anar a classe o al bar. Els indignats em cauen bé perquè tenen raó en un profund sentit màgic, el sentit de qui va mamar flors i violes i utopia, que la Mama Estat hi seria sempre, i ara de sobte els han tret el mugró de la boca, i és terrible la gana, però sobretot és terrible la desil·lusió. El pànic orfe.

Del pànic a la ràbia hi va un segon, que poca gent acostuma a aprofitar per fer autocrítica. Per preguntar-se si tot allò que, amb raó, qüestionen del sistema no ho podrien qüestionar alhora d'ells mateixos. Si de trampes no n'hem fet tots, si no som tots una mica ganduls i corruptes. Estabornits en uns llimbs de consumisme, irresponsabilitat i manca d'iniciativa.

Potser el pecat més gros de l'esquerra ha estat escampar pel món amb aquella alegria la confiança que sempre hi ha una mà negra, que tot és culpa dels dolents, és a dir, d'algú altre. Els indignats m'avorrien i m'avorreixen perquè no volen ni sentir parlar d'això. No volen que ningú els digui que sortir del sot també depenia i depèn d'ells. Que han de lluitar per fer-se responsables del seu destí, no pel dret sagrat de sentir-se irresponsables.

I alhora els 'indignats' em fan angúnia perquè la indignació que no es concreta, que no té projecte ni subjecte ni va enlloc, és com tenir vidres a la sang. I els vidres a la sang tard o d'hora peten. Amb més força com més intensament i desesperadament es constata la pròpia impotència. Jo a res no temo tant com a un cor de sobte orfe de promesa. Se'n digui de la promesa esquerra, se'n digui revolució, se'n digui, simplement, jo és que em pensava que sóc l'hòstia. Quan la gent tenia emparaulada la lluna i un bon dia li cau la bena dels ulls i comprova que d'on no n'hi ha no en raja, pot passar qualsevol cosa. Qualsevol cosa.

stats