Les vídues de Pepe Rubianes

Dimecres al Sense ficció de TV3 vam poder veure un homenatge a Pepe Rubianes en forma de documental que ja s'havia projectat anteriorment al cinema. Dirigit per Manuel Huerga i produït per Jaume Roures, van aprofitar una trobada dels amics de l'humorista per filmar les converses. En Carles Flavià, el pare Manel, la Lucila Aguilera, la Maria Rosales, en Toni Coll, en Pep Molina, en Joan Lluís Bozzo, en Joan Gràcia i en Joan Manuel Serrat junts parlant d'en Pepe (i d'en Rubianes). L'espai va aconseguir un 21% de l'audiència (669.000 espectadors) i va ser el programa més vist del dia a Catalunya després dels Telenotícies . No és casualitat: segurament és l'homenatge que voldríem tots en cas de traspassar. El millor testament és saber que entre els teus amics has teixit un fil d'unió i que queda com a llegat.

Televisivament, és el morituri homenatge més diferent i bonic que he vist. Començar amb el tema més espinós (els últims conflictes de Rubianes amb l'Espanya més rància) va servir per purgar d'entrada els detalls més desagradables. I va demostrar que allò va ser una anècdota vital en un personatge que va transcendir per moltes altres coses. Excel·lent com les imatges d'arxiu es contextualitzaven amb les converses. És extraordinari veure com tot el que deixes en el record dels amics serveix per construir un retrat honest: es va parlar de la seva trajectòria a través dels seus viatges, del sexe, de la seva (poca) capacitat de compromís amb les dones, de la malaltia, del tabac, de la soledat, de les manies i de les virtuts. Al capdavall, per més que un faci damunt d'un escenari, el que queden són les trucades, les copes, les costellades i les xerrades amb qui t'estimes. El reportatge és justament això. I, a més, d'una honestedat absoluta abordant amb naturalitat alguns dels defectes de Rubianes. Bonic homenatge. A Rubianes li hauria agradat sobretot per un motiu: per veure que va saber escollir bé els amics.