Va ser violació (però això en realitat ja ho sabíem)

“Va ser violació”, escriuen en portada El Periódico i l’ARA. “Sí que va ser violació”, diu La Razón. Són titulars que evidencien la frustrant submissió ontològica del periodisme al kafkià sistema judicial. El que va passar en aquella funesta jornada va ser el que va ser independentment del que hagi dictaminat el Suprem tres anys després. Però els diaris -en aquest cas, tots tres crítics amb el primer veredicte- no podien dir “violadors” als violadors, ja que una sentència els considerava només abusadors. Només calia tenir dos dits de front, o dos grams d’ànima, per discrepar-ne: de cap manera es podia exigir a una víctima que, per demostrar la manca de consentiment, arrisqués la seva integritat física encarant-se a cinc criminals: la violència sexual sovint comença amb el terror imposat explícitament i implícitament per la força. Va ser violació i és alliberador poder-ho escriure. Espero que també per a la jove que es va creuar amb la Manada. Queda en tot cas la rèmora de veure com un Suprem arbitrari pot decidir què són i què no són les coses a l’arena pública. Ho sabem prou bé, aquí.

Per cert, ara sembla que tothom se n’alegri, d’aquesta sentència que eleva les penes als violadors, violadors, violadors. Però hi va haver un temps en el qual l’ Abc editorialitzava a favor dels primers jutges i El Mundo suggeria que les comprensibles protestes per aquella vergonyosa sentència original eren “linxaments tribals”. I no, era la societat anant afortunadament dos passos per davant d’unes lleis i unes interpretacions de ses senyories que, per decòrum i consell dels meus advocats, deixarem només en obsoletes. Ara, El Mundo dedicava un subtítol a dir que Podem, PSOE, PP i Cs aplaudien la sentència. ¿No hauria estat més clar explicitar que Vox no ho havia fet? El blanquejament del rotatiu amb el neandertalisme voxià és també això.