La vitalitat de Barcelona

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa inauguració d’aquesta Exposició de Barcelona, que vàrem veure brillar com una aurora indecisa en l’aurora de la nostra joventut, ens causa una mica d’emoció. No era així, tal vegada, com l’havíem somiada pels volts de 1914, ni més ençà, després de la guerra, ni més ençà encara... Altrament aquesta és la llei dels esdeveniments. Ocorren alguns dels que hem desitjat o pressentit, però mai o gairebé mai no ocorren en la forma i en les circumstàncies que prevèiem. L’Exposició és aquí i la misteriosa embranzida de les forces vitals posa en joc tot Barcelona d’un cap a l’altre. Els hotels són plens dies ha; la circulació de vehicles i de peatons s’espesseix cada hora; les modistes treballen amb més febre que mai; la gent es prepara per no sap ben bé quines festes, ni quines sensacions... Tot plegat és contradictori, caòtic -com la vida mateixa. Qui a hores d’ara volgués treure l’entrellat dels nostres sentiments i de les nostres aspiracions perdria aviat l’esma. ¿Es tracta d’un oblit, d’una mena d’abandó voluptuós? ¿Es tracta al contrari d’una novella afirmació de personalitat a ultrança? El sol nom que pertoca a aquesta onada que passa és aquest: vitalitat. Totes les altres condicions o qualitats -seny, conseqüència, caràcter- poden ésser negades o discutides a Barcelona. La sola que resta en el seu haver és la vitalitat, la més elemental i alhora la més difícil d’adquirir. No sóc, naturalment, dels que es resignen a presenciar el bell espectable de la vitalitat barcelonina en estat de puresa o, més exactament, en brut. Sóc dels que fan vots perquè aquesta embranzida divina, enfora de la qual res no pot existir ni madurar, trobi ella mateixa els seus canals i es construeixi ella mateixa les seves turbines... És a dir, esdevingui una vitalitat intel·ligentment “aplicada”.