22/06/2022

La vitalitat de Catalunya

3 min
Un noi aixeca un pes davant l'admiració dels altres.

Diuen que un dels èxits del guanyador de les eleccions andaluses és que ha generat autoestima entre els seus conciutadans. Bona part de l’autoestima és insistir que són millors que els catalans i que ho fan millor que Catalunya, però deixo ara aquest detall de banda. El comentari és il·lustratiu de la retòrica guanyadora a les Espanyes. L'A por ellos es combina amb una reafirmació dels valors i èxits propis. És aquell sentiment difús de complex d’inferioritat que necessita èxits per ser controlat. Volem ser iguals?

Des de Catalunya hem cuidat la queixa, el greuge i la reivindicació. Tinguem clar que això genera tota mena d’urticàries fora de Catalunya. Però no és segur que ens generi prou felicitat. Ara que els èxits dels altres es compten per les vegades que ens han passat la mà per la cara, podem repassar els èxits propis, que potser ens donaran uns instants de reconciliació amb nosaltres mateixos, sobretot ara que la política i els afers col·lectius no són font de bones notícies.

Vista des de fora, Catalunya, i molt especialment Barcelona, irrita perquè per més que es vulgui acabar amb ella, ressuscita sempre. Un repàs als esforços de deixar enrere Catalunya –i Barcelona– seria llarg, i costa de creure que hi hagi tants locals que s’hi dediquin. Ara en diem resiliència d’aquest ressuscitar sempre. Crec que és millor parlar de reinvenció. La capacitat de trobar noves maneres de fer negocis, noves maneres d’entreteniment, nous líders d’opinió o nous creadors de tendència i recuperar l’alegria de viure i els projectes de futur, és típicament catalana –i barcelonina–. Un bon programa de TV3 pot generar optimisme. La doble ascensió del Girona a primera, genera optimisme. Èxits d’investigadors amb ressò internacional establerts a Catalunya, també. Si són mèdics, encara més. Els èxits empresarials, que en fase expansiva susciten divisió d’opinions, en fases de replegament són vistos amb una més gran adhesió. Els creadors tenen més bona recepció en moments d’introspecció. Els mercats internacionals ens semblen més propers i accessibles com més distants i inaccessibles ens semblen els espanyols.

De tots aquests petits i grans èxits, dels quals podem estar ben orgullosos, i que deuen molestar molt, se’n deriva que, malgrat tots els mals auguris i les males jugades, la realitat és que Barcelona és un gran districte de creació i primera volada d’empreses –el que ara en diuen start-ups– molt dinàmic. Les empreses emergents han trobat a Barcelona un ambient molt propici. Quines són les claus del seu èxit? Són de mal mesurar i de mal dir, perquè semblen, a ulls de parts endreçades del món, sinònims de caos i desordre. Barcelona ofereix uns grans espais –físics, generacionals, empresarials– poc regulats i on el pes de les institucions és mínim. Són ambients de llibertat d’iniciativa que aprofiten la llunyania del poder estatal i la poca força de les pulsions reguladores dels governs autonòmic i municipal. Els esperits lliures i creadors s’hi poden desenvolupar amb poques barreres. L’ortodòxia és poc important, mentre que l’heterodòxia està ben vista. Els fracassos polítics barrejats amb la vitalitat social susciten empatia i un ambient de gran llibertat on totes les desviacions de la norma poden florir –una mica el contrari de l’ambient asfixiant d’allà on el poder de l’Estat és omnipresent–. Malgrat les afirmacions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, on es respira més llibertat és a Barcelona. A Madrid hi ha diners i hi ha influència, que ajuda molt. És la Cort. No només la de la Corona, sinó la de les administracions públiques i les grans empreses. Les nostres migrades administracions públiques encara que molestin els esperits innovadors, fan poc mal perquè tenen poc poder.

Enmig del desert de grans empreses, que sempre acaben presoneres de la xarxa reguladora de l’Estat, l’ambient entre anàrquic i caòtic barceloní i català és terreny fèrtil per a la innovació i la creativitat. Em diran que em limito a dir que els defectes són virtuts i que les mancances són fortaleses. És cert, però aquest és el nostre encís. Ho ha estat sempre i ho torna a ser. El derrotat i vençut gaudeix de molt bona salut. Atreu talent, genera empatia, multiplica els arrelaments i, a més, gaudeix d’un clima envejable, de serveis prou acceptables i d’un ambient professionalment, empresarialment i laboralment propici per al desenvolupament personal.

Moltes coses podrien ser millors! Imaginem com podrien ser en altres condicions institucionals o sense els greus dèficits en el finançament públic, però la formula màgica que irrita els envejosos i ens salva com a país està feta de molta societat i poc estat. Té les seves limitacions, no ens enganyem, però també té el seu encís i el seu èxit.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
stats