Qui en vol ser, de ‘blandengue’?
Aquests dies estem assistint a l’emissió d’una campanya de publicitat de la Secretaría de Estado de Igualdad y contra la Violencia de Género del Ministerio de Igualdad espanyol, titulada “El hombre blandengue ”. Pertany al Plan Corresponsables i, segons els seus responsables, es tracta “d’animar a seguir vivint la masculinitat d’una forma més compromesa, oberta i sana”. Un “seguir vivint” que es veu que és fal·laç perquè si ja l’estiguéssim vivint així no trobarien necessària la campanya.
Òbviament, i deixant de banda consideracions lingüístiques sobre la impossibilitat de traduir al català el model d’home suggerit, no se m’escapa la voluntat provocadora d’aquesta defensa de l’home blandengue. El terme només té connotacions despectives: persona de poc caràcter, que no se sap imposar, inconsistent, un ploramiques... I per accentuar encara més la voluntat de provocació, l’anunci usa –abusa?– d’un fons de veu del cantant mort el 2007 José Luis Cantero, el Fary, amb unes expressions de fa més de quaranta anys obertament masclistes, en el mal sentit que se sol donar a la paraula.
Ara bé, la qüestió que discuteixo no és tant la conceptualització d’aquest model de masculinitat que es vol “animar” a seguir, com la capacitat transformadora de la campanya. Tinc la certesa que les ambigüitats amb què es juga són excessives. ¿L’home ha de ser “blandengue ” –tou, fluix, feble– com ho són les dones? ¿És en això que consisteix la feminització del model? ¿Anar a comprar, ocupar-se de les criatures, mantenir la casa neta i endreçada –les tasques de cura familiar o domèstica–, tot això és propi de caràcters tous? ¿És amb una qualificació despectiva, ni que sigui emprada irònicament, que s’ajuda no sols a invitar els homes a ser domèsticament corresponsables, sinó a canviar d’arrel el valor de les tasques tradicionalment atribuïdes a les dones i per a les quals es necessita, precisament, una fortalesa de la voluntat i emocional excepcionals?
La meva sospita és que “El hombre blandengue” és una d’aquelles campanyes que només poden entendre bé, amb totes les seves subtilitats, els convençuts, és a dir, els que no han de canviar. I que si és així, no és tant per un error de plantejament publicitari, sinó perquè en el fons són campanyes estructuralment conservadores, vull dir, dirigides més a acontentar a qui les paga i afalagar els sectors de població dels quals s’espera el vot, que no pas a seduir els qui no votaran mai els seus responsables.
I aquesta és la qüestió fonamental. Sempre he pensat que les campanyes de publicitat institucional, és a dir, les que paguem entre tots, si no són estrictament informatives –i encara–, solen tenir una eficàcia escassa o nul·la en relació amb allò que sembla o fan veure que pretenen. No és el cas de la publicitat comercial privada, en què difícilment es malbaraten recursos alegrement. Si s’anuncia suc de taronja d’una determinada marca i no millora la seva posició en el mercat, si no en ven més, la campanya és un fracàs i algú se n’acabarà fent responsable. Però en la propaganda de l’administració pública, quan no és pensada per subvencionar indirectament alguns mitjans, la seva inutilitat surt gratis.
És per això que el més rellevant és saber si aquestes campanyes institucionals produeixen o no el canvi que aparentment pretenen. La meva opinió és que una campanya de conscienciació genèrica no pot canviar els comportaments, i menys els de tipus asocial com ara els d’un piròman, un conductor assassí o un violador. Tampoc no he mai vist estudis que en mesurin l’eficàcia final. I, en canvi, sospito que el seu objectiu principal és reputacional, per a la mateixa institució, el partit o el polític que l’encarrega. En definitiva: “El hombre blandengue” no servirà per “construir una masculinitat més forta”, sinó per fer més forta la imatge del Ministerio de Igualdad entre els seus votants.
