Volem acollir però no en sabem gaire

1 min

El perill de mort que corrien els afganesos que s’amuntegaven a l’aeroport de Kabul va generar un corrent de solidaritat internacional multiplicat per l’efecte dramàtic del compte enrere del dia i hora de la retirada dels Estats Units. Patíem amb ells. Al final, els avions van salvar més de 123.000 civils i Pedro Sánchez va dir allò de “missió complerta”, com si fos un final de pel·lícula, però la història continua, i proclamant que “volem acollir” no n'hi ha prou. Si volem passar de l’emoció a l’acció i ser útils i acollir, caldrà primer que no fracassem, com ens passa amb els menors estrangers que arriben sols, als quals tutelem i cuidem però el dia que fan divuit anys els deixem al carrer amb la maleta. No poden treballar, tot i tenir ofertes, perquè no tenen papers. ¿Com podrem acollir afganesos (o qui sigui), i sortir-hi guanyant tots, si fallem en el més elemental? Construint murs i pagant tercers països perquè els aguantin no ens en sortirem. Al món hi ha més de 80 milions de refugiats.