Volem cigrons

Com tothom sap, tot això és per demanar cigrons. Volem cigrons, volem cigrons. A la manifestació del 2010 (10-J), “Som una nació: nosaltres decidim”, es reclamaven cigrons. Igual que a la del 2012 (11-S), “Catalunya nou estat d’Europa”, i a la del 2013 (11-S), “Cap a la independència”, o a la del 2014 (11-S), “Ara és l’hora”. Sempre, abans, durant o després, els catalans han exigit llegums. Això som i “som on som”, que va dir l’altre dia Pedro Sánchez Negrín. Gràcies, president.

Però, precaució, amic conductor del diàleg. Pinotxo s’està quedant sense feina amb tanta industrialització de la mentida socialitzada i subvencionada. Sisplau, contracteu-lo, que està depressiu i s’ha enganxat a la cola amb dos tubs permanentment al nas, com una sonda. La culpa de l’atur de l’amic Pinotxo és l’habilitat genètica del Frankenstein espanyol, criatura de ficció que només existeix perquè roba, devora i s’encola trossos de cossos dels altres. Aquest mentir, mentir i mentir de la bèstia: voleu cigrons. No voleu la independència. La independència és del pleistocè inferior, del segle passat. Els referèndums divideixen, fracturen, trinxen les societats, les persones, animals, minerals, vegetals, bossetes de sidrals... I suma i suma com un ludòpata de casino low cost que ho va perdent tot suat com una verra que porten a l’escorxador.

Potser ja n’hi ha prou de tanta farsa sanguinària. Espanya no ens roba: ens enganya i nosaltres ens deixem enganyar. És així. Potser aquest és el referèndum que hem de fer: ¿vol ser enganyat, desil·lusionat, estafat, defraudat, mentit la resta de la seva vida i l’eternitat per l’estat espanyol? Sí o no. Fem-lo. S’aclarirà la veritat. S’aclariran coses massa vives des de fa anys i panys. Entre elles la ferum de la bèstia crònica que l’únic que fa és mutar i posar-se desodorant de súper de platja d’estiu suat. ¿Sentiu la fortor d’aquesta aixella guillotina?

Pocs dies abans de l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, Josep Maria de Sagarra ja s’olorava l’animal i sentenciava això sobre els catalans: “De ser massa comprensius i massa tolerants ens hem perdut sempre”. I així és. Vivim en un país oficina d’objectes perduts. Potser aquesta també hauria de ser la pregunta del referèndum. ¿Són els catalans rucs, tòtils, tanoques, encantats, ximples? Sí o no. Volem aquest binarisme d’enciam d’encefalograma pla. Ara que entrem, de nou, a una nova dictadura democràtica. Sí, ¿o us penseu que només podeu confondre els espanyols? Dictadura democràtica. Democràcia de diarrea. Democràcia de bombeta de 10 watts. Democràcia de porra i llei. Dictadura constitucional. Si juguem a la confusió juguem tots. ¿O, com sempre, és jo, sí; tu, no? Quines galtes de porc. Quin morro de porc. Quina marrada institucionalitzada. Quanta, quanta mentida. Amb tot el que ha passat. No pas ara. Amb tot el que fa segles que passa. Cal solucionar-ho ja. Volem un referèndum.

Volem votar ja, definitivament, per sempre més. El darrer cop. Els catalans volem votar si l’estat espanyol ens ha de liquidar. ¿Vol que el mati democràticament segons les normes passades pel forro de l’estat en mal estat espanyol? Sí o no. Va, fem-ho. No parem de votar. Volem votar-ho tot. Com més es voti més s’aclarirà la cosa. Perquè al final veurem que sí que es volen cigrons. Perquè per uns cigrons no es perd l’olla, ni l’escudella, ni l’estofat, ni res. Si et vols salvar, la fava espessa i el cigró clar. El cigró rodó. Com va dir Sagarra el 1923: som esclaus. Comprensius, tolerants, inclusius, pacients, indulgents... Tot l’estoig de drogues de l’esclau. Via oral, bucal, anal i en vena. La pregunta del referèndum hauria de ser aquesta: ¿com es passa de l’autodeterminació al cigró?

Francesc Canosa és periodista