Si vols llibertat...

La cosa més gran que teníem els éssers humans és la llibertat, que inclou la llibertat d’equivocar-nos, fins i tot de fer mal. La llibertat està indissociablement lligada a la capacitat de raonar: som éssers racionals, conscients d’allò que fem i deixem de fer, del bé i del mal. Som éssers que decidim el nostre destí. La segona gran cosa que ens caracteritza és la capacitat d’estimar (o de no fer-ho, fins i tot d’odiar; també en això som lliures).

Ara que corren vents d’intolerància, amb figures polítiques tan primàries i tòxiques com Trump o Salvini, aquest binomi de llibertat i amor és més important que mai: hem de donar llibertat a tothom per viure i estimar a la seva manera i hem de tenir empatia (entesa com la mínima dosi d’estimació) cap als altres, per molt diferents que siguin en aparença. Perquè el fons humà és el mateix. Més enllà de religions, ideologies, llengües o nacionalitats, només hi ha una gran família humana. Tots tenim dret a una existència digna, tots som germans. Tots cerquem la felicitat.

Això, que sona tan senzill, ho oblidem fàcilment. Ens enganyem. Construïm discursos per limitar la llibertat dels altres i inhibir l’empatia cap als altres. Per exemple amb la immigració. Tant se val que en més o menys mesura tots siguem fills de la immigració, fruit de barreges viatgeres. Ara no toca, diem. Són massa gent i massa diferents. Els intolerants són ells. Estem en crisi. Les coses s’han de fer amb un cert ordre. Primer els de casa. Ens arruïnarem tots. Les lleis s’han de complir. No s’adapten. Tanta barreja no funciona. Cauen fàcilment en la delinqüència. Porten malalties. Que vinguin en avió. Ajudem-los al seu país... I així, amb una suma inconnexa de raons, excuses, pessimismes, solucions màgiques i pors, moltes pors, ha anat calant arreu el rebuig als refugiats i als immigrants, que sense quasi ni adonar-nos-en veiem amb naturalitat com a ciutadans de segona, sense papers i, per tant, sense llibertat. Estimar-los? Ni ens passa pel cap. A tot estirar ens fan llàstima o ens avergonyeixen. Però ja se sap, el món és molt injust, oi? De manera que els foragitem de la legalitat i, tot seguit, els atribuïm totes les il·legalitats hagudes i per haver. Els convertim en problema. És tan fàcil crear-te un enemic! I és tan còmode que l’enemic sigui el més dèbil i el més estrany!

Però si volem una societat segura hem de donar un mínim de seguretat a tothom: per exemple, no podem enviar joves estrangers de 18 anys al carrer sense feina ni família ni res. Si volem una societat d’oportunitats, hem de donar-ne alguna a tothom, començant pels últims d’arribar. Si volem justícia, hem de ser mínimament justos, en especial amb els qui pitjor ho passen. Si volem pau, hem d’actuar pacíficament. Si volem tolerància i respecte cap a nosaltres, hem de ser tolerants i respectuosos amb els altres. Si volem llibertat, hem de donar llibertat. No cal caure en ingenuïtats palmàries per entendre que la generositat és una arma de construcció massiva. Ser generós no vol dir prescindir de fer complir deures i obligacions, no vol dir renunciar a l’ordre i la llei, vol dir crear un ordre i una llei generosos, és a dir, més justos.

Ara que corren vents d’intolerància per Europa (i pel món), voldria tenir la certesa que a casa nostra som gent oberta de mires, empàtica i curiosa. Som dels que la diferència no ens fa por, més aviat ens atrau i ens intriga. Fins i tot ens tranquil·litza: l’homogeneïtat és tan inquietant! Som dels que obrim les portes a l’estrany i l’imprevist. Els qui hem patit la intolerància (per exemple la lingüística o nacional), hauríem de ser especialment sensibles a totes les formes de rebuig cap a l’altre, a la negació al que no és ni pensa com tu.

Més continguts de