Vull el cap del dissenyador
Com sol passar, el lavabo “de dones” és també el “de dones i homes en cadira de rodes”, que necessiten més espai. Hi entro i em disposo a l’activitat. Un cop finalitzo, busco el paper. Com sol passar en tants de lavabos de disseny, hi ha un dispensador allargat de color plata, amb dos rotlles de paper a dins, l’un sobre l’altre. En el dispensador hi ha una ranura, a sota, perquè hom estiri el paper. Al frontal, dos forats, entenc que per ficar-hi el dit i fer lliscar, si convé, el rotlle. S’omple per dalt. Però entenc, també, que per evitar robatoris està tancat amb clau.
Però vet aquí que per la ranura, com sempre, no surt una tira de paper que jo pugui estirar i tallar. Haig, doncs, de ficar el dit índex dins d’un dels dos forats, el de sota (m’hi cap amb dificultat) i amb el palpís anar tocant, fent-li donar voltes i més voltes al rotlle, per provar d’escatir on és el trosset, el trosset preuat que jo hauria de poder fer sortir per la ranura de sota, per al seu noble propòsit.
Li faig donar voltes i voltes, però no, no me’n surto. Mai de la vida me n’he sortit amb aquests adminicles, mai de la vida m’he trobat que el paper, espontani, surti pel lloc que un dissenyador cruel va idear. Entenc que en un restaurant “fa lleig” que es vegi que el rotlle està a punt d’acabar-se. No fa abundància. Però les opcions són dramàtiques. Puc fer servir el paper, en un altre dispensador, d’eixugar mans. Aquest surt com res, i potser per això, a la paret, hi ha un cartell que et suplica que no llencis el paper d’eixugar mans (que tothom deu fer servir per eixugar altres coses) al lavabo. El més extraordinari de tot plegat és que a la barra del costat de la tassa, ideada per als que van en cadira de rodes, hom hi ha penjat un trist i possibilista rotllo de paper de vàter a mig fer servir.
