18/05/2021

Xarlestons i balls de bastons

3 min

La setmana passada van vacunar molta gent de la meva quinta. Per als qui no tenim una salut de ferro, ni tan sols de llautó, l’alleujament és considerable: l'espasa de Dàmocles s'ha desplaçat almenys una mica. Amb el braç encara adolorit, divendres vaig anar a passejar pels carrers de Gràcia, a Barcelona. Eren quarts de set del vespre, feia una tarda canònica de primavera i es respirava una serena alegria ambiental. A la plaça de la Virreina hi havia cues per poder seure a les taules de les terrasses, i a la del Diamant es veia una impressionant quantitat de canalla jugant i cridant amb tota la força dels seus pulmonets. El personal adult consumia majoritàriament cervesa. Per ser exactes, molta cervesa. És probable que la festa continués després en un restaurant, i després qui sap on... Em va cridar l'atenció la conducta més que correcta de tots aquests sants bevedors i, en general, de la gernació que circulava en aquella hora pels carrers (suposo que al cap d'unes hores va variar una mica, o potser molt). Les ganes de viure la vida i de consumir eren palpables i això, per descomptat, és un bon auguri de recuperació econòmica.

La Barceloneta en una imatge del 25 d'abril.

Tot i així, en aquells mateixos carrers resultaven també palpables els clatellots de la pandèmia. Hi ha un nombre significatiu d’establiments que han plegat. Uns altres han reduït personal. Tret dels supermercats, la majoria han quedat més o menys tocats, o fins i tot ferits de mort. El desastre afecta molts sectors, no només el de la restauració. Pensar que això es resoldrà tot just treure’ns la mascareta és il·lusori, i considerar que no tindrà gaires efectes a mitjà termini és directament ridícul. Un cop dit això, però, retorno a les meves impressions optimistes de divendres passat, amb la sana intenció de no dramatitzar o histeritzar la situació. És complicat calcular el pes dels dos platets de la balança. Tal com hem provat d'expressar en el títol d'aquest article, la realitat que ens envolta podria portar-nos a ballar animats xarlestons consumistes (com a la dècada del 1920) o bé a materialitzar malsanes temptacions de balls de bastons (també com a la dècada del 1920). De fet, no és descartable que ambdues coses acabin coexistint, com va passar en aquells feliços anys vint del segle passat.

Hi ha un fet recent i molt concret que en si mateix pot semblar insignificant, però que ara mateix, ateses les circumstàncies, reclama una certa atenció: el de la famosa carta publicada el 21 d’abril passat a la revista 'Valeurs Actuelles' , signada per generals francesos a la reserva i referida a la situació d’un país que consideren situat en el límit de la descomposició social . L’estil del document, ampul·lós i tronadet, no ha impedit que un 58% dels ciutadans donin suport a la iniciativa. I no només això: el 84% dels enquestats francesos creuen que la violència augmenta dia a dia, i el 73% estan convençuts que el país s’està enfonsant. La resposta fàcil consistiria a dir que es tracta dels extremistes de dretes del Front Nacional, però sembla evident que aquests percentatges no quadren en absolut amb els resultats electorals de la formació ni amb altres indicadors anàlegs. Permetin-me una hipòtesi una mica agosarada: mentre que a la majoria de catalans l’esmentat paper ens sona a Tejero, a molts francesos els sona a De Gaulle. L’heure est grave... Si la carta hagués estat publicada fa només un parell d’anys, el seu potencial erosiu fora molt menor: una sortida de to d’avis nostàlgics, amb la seva corresponent retòrica démodée. Resulta, però, que apareix en el pitjor moment imaginable, quan les conseqüències de llarg recorregut de la pandèmia ja comencen a ser identificables.

En relació al populisme, la pandèmia ha implicat a curt termini una reducció a l’absurd de personatges com Trump i Bolsonaro. La gent s’ha adonat que aquesta manera de fer política és tan vistosa i altisonant com ineficaç. Això no significa, però, que el llenguatge populista hagi desaparegut per art d’encanteri. La recuperació del consum i el reinici de l’activitat en circumstàncies més o menys normals ens portaran probablement a ballar el xarleston, com fa cent anys. També podria ser, però, que si els fons europeus no tenen la magnitud esperada reaparegui la temptació del ball de bastons en forma de vells i nous retrets adreçats a comunitats senceres, com passa a la carteta dels generals. Gestionar la situació no serà senzill, com tampoc no ho va ser fa un segle després de la Primera Guerra Mundial i de la mortífera grip del 1918. M’agradaria pensar que llavors vam aprendre alguna cosa.

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats