Això no és Amèrica / Això encara és Espanya

S’han tapat els ulls per no veure les manifestacions i s’han tapat les orelles per no sentir que un 80% de la població vol votar

Això no és Amèrica

Mentre esperàvem una novel·la sobre Xavier Cugat, Jordi Puntí ens ha sorprès amb un llibre de contes. Beneït sigui aquest Això no és Amèrica, que ens recorda que l’autor és un narrador superdotat. Puntí continua sent un escriptor polit i contingut i, ara que n’ha fet cinquanta, sembla que s’ha deixat anar. Domina tant el ritme i el suspens com els seus personatges, a qui tracta amb tendresa i la distància pròpia del sentit de l’humor. Sap treure partit de les anècdotes i, en la manera com explica els detalls, marca la diferència. En aquest sentit fa -ho reconec- una certa enveja. Puntí té cura de l’estil fins a l’obsessió però sense oblidar mai l’argument. I, més important encara, sense deixar que el lector noti aquesta recerca per la perfecció artística a tots els nivells, també el lingüístic.

Puntí domina tant el ritme i el suspens com els seus personatges, a qui tracta amb tendresa i la distància pròpia del sentit de l’humor

Al contrari, utilitza la llengua d’una manera flexible, gens encarcarada i rumiant molt cadascuna de les paraules triades. En una d’aquestes històries sobre gent normal, on percebo una certa admiració pels perdedors, hi apareix un afogar, la manera com a Osona pronuncien ofegar. Estic convençut que deu haver rumiat i dubtat, durant hores, sobre la idoneïtat de l’ús d’aquest verb. Tot dringa bé, en aquest llibre que s’ha cuinat durant disset anys i que es devora en dues hores. És una literatura que, a mesura que passen les pàgines, t’adones que beu molt de la música. No hi fa res que, en una sincera nota final, l’autor ens desveli que aquests nou contes havien estat publicats, per separat, en altres revistes i publicacions. Han estat revisats, corregits, retocats i puntinejats per arribar a explicar-nos aquestes nou històries rodones, que demostren que la paciència és un valor en la literatura. He conegut autors que volen viure d’escriure; Jordi Puntí, en canvi, viu per escriure.

Això encara és Espanya

Prohibir, imputar, inhabilitar, castigar amb cinc milions d’euros. Aquests són els verbs triats per Rajoy i Sáenz de Santamaría per intentar frenar el sobiranisme. Afogar. Espantar amb el Tribunal de Comptes, el Constitucional, la Fiscalia, la Guàrdia Civil i les portades de la premsa amiga. És allò que el Puigdemont titula, com si encara fos periodista, “la fàbrica de la por”. No han sabut seduir i ara ja han fet salat. Si l’únic gest per agradar va ser canviar Sánchez-Camacho per García Albiol i Llanos de Luna per Millo i retirar un delicat Fernández Díaz, no ha colat. La seqüència dels fets la tenim massa fresca per fer marxa enrere.

La desconnexió és mútua i sembla que irreversible. L’endoll l’hem arrencat aquí i sembla que també allà

Teníem un Estatut nou, votat aquí i allà, referendat i validat. El PSOE hi va passar el ribot encara que Montilla presidís Catalunya, el PP va recórrer Espanya fins a aconseguir quatre milions de firmes en contra i Ciutadans, com sempre, hi va sucar pa. Després, durant set anys, del juliol del 2010 al setembre del 2017, s’ha menystingut el clam popular de milions de catalans. S’han tapat els ulls per no veure les manifestacions, s’han tapat les orelles per no sentir que un 80% de la població vol votar i s’han tapat el nas per no flairar, suposo, la pudor de democràcia en estat de descomposició. S’han pensat que, passada la crisi, s’acabaria la febrada independentista. Van creure que, sense Pujol, cantarien les absoltes al Procés. Es van convèncer, basant-se en el refrany “ Muerto el perro se acabó la rabia”, que amb Artur Mas fora de circulació baixaria el suflé. Però els han fallat tots els vaticinis, el Govern ha estat fidel als votants i ara es troben que ja tenim el referèndum convocat. Encara no tinc clar, però, que puguem votar. En qualsevol cas, la independència no serà per al 2 d’octubre. Ni potser per al 2018. Però la desconnexió és mútua i sembla que irreversible. Això encara és Espanya, però l’endoll l’hem arrencat aquí i sembla que també allà.

Més continguts de