Asimptomàtics / Successions

Asimptomàtics

No cal ser un delator, és la desconfiança que no ens deixa viure. Un cas pràctic. Teletreballes tot el dia i, a les vuit del vespre, surts a estirar les cames perquè és l’hora en què, per edat i per compassió, t’han donat permís per fer-ho. Després de vuit setmanes confinat, aquest passeig cronometrat ha arribat a ser un premi. No pretens anar en bicicleta, ni tan sols vols córrer. Amb caminar a un bon pas en tens prou. Et toca l’aire i gaudeixes de l’última claror, ara que el dia ens ha salvat amb una pròrroga que s’agraeix. Passejar per passejar. Allò que tota la vida n’havíem dit “escampar la boira”. Però resulta que, tot d’una, algú camina en direcció contrària. El mires als ulls i endevines qui dels dos farà el gest de baixar de la vorera. Quan et passa pel costat, calcules si hi ha hagut, pel cap baix, un metre i mig de prudència. ¿Feia cara o no d’asimptomàtic? ¿I portava mascareta o no en duia? Et gires per cerciorar-te’n. Després d’una setmana, saps que, qui més qui menys, tothom està pendent de no ocupar els espais vitals de l’altre. Quan ja domines aquest aspecte, t’avancen dues dones que corren i, després, tres ciclistes. En aquests dies, has llegit que els aerosols dels esbufecs dels esportistes poden deixar una estela de fins a deu metres. Instintivament penses en els graus de l’angle de la seva respiració en funció de la trajectòria de la bicicleta. Que ens convalidin ara la física que vam suspendre a BUP. I, aleshores, arribes a casa. Desinfectes el calçat, poses la roba a rentar i mires el Toni Cruanyes. T’explica el resultat de l’estudi epidemiològic fet a 60.000 persones. Conclou que el 5% de la població espanyola ha estat en contacte amb el virus. Els científics troben que és poc que 2.350.000 espanyols ja siguin immunes. El problema –diuen– és que el 26% dels que l’han passat encomanaven sense saber-ho perquè eren asimptomàtics. I et mires al mirall i, per bé que et trobis, no confies ni en tu mateix.

Successions

Amb la devastació pel coronavirus, ha passat molt desapercebuda la pujada de l’impost de successions a Catalunya. Massa. Diria, fins i tot, que ho han volgut tapar. Per la vergonya que els deu fer, en aquests temps en què els tècnics parlen –amb poc tacte– d’”excedents de morts” el 2020, que els nous pressupostos certifiquin aquest augment en la taxa que perjudica, bàsicament, els descendents del difunt. El més lògic, que els fills puguin heretar allò que els seus pares s'han guanyat durant tota una vida, passa a estar més gravat del que ja ho estava. Sovint s’ha volgut estendre la brama que l’impost de successions només el paguen els rics, i no és així. Amb el canvi actual, es treuen reduccions i bonificacions que preveia el mateix impost. El qui rep l’herència pagarà més si abans de rebre-la ja tenia un cert patrimoni. Això ja era així fins al 2010, després ho van treure i ara l’acord entre JxCat, ERC i els comuns ho ha recuperat. És un altre cop per a l’empresa familiar, la base del teixit econòmic del país. El greuge, per als hereus catalans, és triple. Els seus pares ja van tributar més que enlloc d’Espanya per la feina (IRPF), ja van pagar com ningú pel patrimoni, i ara torna la clatellada en el moment de la successió. La comparació amb Madrid és escandalosa. Però això és el que ha aprovat el nostre Parlament, quan es compleixen dos anys de Quim Torra a la presidència. Ahir, a La Vanguardia, en David Bonvehí, president del PDECat, publicava un article amb un títol explícit: “No a l’impost de successions”. Els arguments són ben clars. El final, paradoxal: “Continuarem treballant fins a eliminar-lo”. Sublim. Cinc columnes per criticar una mesura que els teus han aprovat fa només tres setmanes. És, a banda d’un contrasentit, una baixada de pantalons que demostra la feblesa política. Votar a favor d’una pujada de tributs per a un impost tan injust com aquest i després voler-te’n desmarcar té una paraula. Cinisme.