Costa de creure / No érem així
Costa de creure
Després de disset dies de judici, hi ha algunes coses que no canvien. Una és la cara de pòquer dels magistrats del Tribunal Suprem. Impertèrrits, sense emocions ni reaccions, d’una gelor emocional dissecada. Un altre denominador comú són els rictus de les acusacions que, aquests sí, cada dia delaten indignació. Aquesta setmana, ha estat curiós observar la incredulitat atònita a la cara de Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena o Rosa Maria Seoane quan senten segons què. Busquen malversació de fons públics i no entenen que els testimonis de les agències de publicitat, centrals de mitjans, dissenyadors gràfics, Uniposts i altra gent que van fer feines per incentivar l’1-O no cobressin les factures. O les retornessin. O les perdonessin. No ho entenen i aixequen la cella perquè no s’ho creuen. Estan convençuts que menteixen. I els treu de polleguera que qui ha promès dir la veritat els vulgui aixecar la camisa i per això fan, teatralment, la ganyota. Perquè intueixen el delicte, l’ensumen, però no en troben cap prova. Els costa de creure que, amb el clixé garrepa dels catalans, aquí tanta gent regali tantes coses. També els costa de creure que ens organitzéssim per fabricar les urnes, i que tinguéssim un pla B i un pla C per si ens les confiscaven. Els costa de creure que les féssim arribar als punts de votació i que, la nit anterior, la gent fes vetlla a les escoles perquè no les tanquessin. Els costa de creure que muntéssim un escenari amb música davant la conselleria d’Economia. I que Cuixart i Sànchez fessin de relators perquè la gent marxés. I que haguem fet una manifestació agafant-nos les mans des del Pertús fins a Vinaròs. Al capdavall, els costa de creure que hi hagi dos milions de persones que vulguin la independència. Els costa de creure perquè no entenen que algú vulgui marxar d’Espanya, tan bé que hi estan ells.
No érem així
Distrets amb la batalla dels llaços grocs en edificis públics, la prohibició de la Junta Electoral Central, la tossuda obsessió estratègica de Ciutadans i la fermesa argumentada de Quim Torra, potser no parlem prou d’alguns casos que afecten la nostra convivència, molt més enllà del Procés. Els atacs perpetrats contra menors migrants no acompanyats, i els llocs on viuen, són inadmissibles. En l’última setmana hem tingut tres episodis que, per si sols, haurien de fer posar el crit al cel. Un fet aquí, una baralla allà i la invasió d'un centre de menors són tres símptomes que denoten un problema creixent que, si segueix així, es convertirà en perillosa pandèmia. No s’ha escatit encara –o no s’ha explicat, o no n'hem demanat prou informació– què ha passat a Castelldefels, ni a Canet de Mar, ni tampoc a la Zona Franca. En qualsevol cas, la inclusió –sigui quina sigui l’edat dels nouvinguts– i la convivència no admeten ni un bri de racisme. Només l’any passat van arribar a Catalunya un 3.600 menors migrants –en gran part, marroquins– que van agafar el sistema d’acollida a contrapeu. La solució, per part de l’administració, no és fàcil. Els problemes que es generen són nous i, mentre s'hi posen pedaços, la cohabitació entre alguns veïns i alguns desemparats genera friccions i incomoditats. D’aquí als brots de xenofòbia el camí hauria de ser molt més llarg. La intolerància és una patologia que, col·lectivament, no ens podem permetre. Un atac homòfob al nou centre de recursos LGTBI és un altre fet que fa esgarrifar.
Aquesta Catalunya dividida no té res a veure amb els bàndols dels que són independentistes i dels que no ho són. Aquesta fractura, per raons d’odi, divideix les persones entre les que miren als ulls dels altres i els que no miren a ningú més que a ells, convençuts que hi ha persones de tercera categoria, amb menys raons i menys drets.
