07/02/2019

Elsa Artadi, quina llàstima / Pablo Casado, la sang als ulls

3 min

Elsa Artadi, quina llàstima

Abans d’acabar el mes més curt, Elsa Artadi haurà deixat els càrrecs de consellera de la Presidència i portaveu del Govern. Se’n va a fer tàndem amb Joaquim Forn a les eleccions municipals, en què, a la batalla de Barcelona, l’independentisme i l’espanyolisme s’han fragmentat en tantes opcions que li continuaran regalant l’alcaldia a Ada Colau. Caldrà respectar la decisió personal i política d’una Artadi que, als 40 tocats, ha demostrat que, sense ser política de vocació, una formació excel·lent acostuma a marcar les diferències en molts àmbits de la vida. A Palau la trobaran a faltar. Ha estat molt per damunt del perfil baix d’un govern amb més retòrica que gestió. Ha posat per davant el rigor a les volades de coloms. Ha treballat amb desfici i no de cara a la galeria. Ha reprimit els estirabots i, en cap cas, ha fet vergonya sentir-la, tot i que a vegades no diu allò que el sobiranisme abrandat necessita sentir. És de les que toquen de peus a terra i s’ha cregut que, malgrat tots els malgrats –que en aquesta legislatura n’hi ha molts–, es podia governar amb les eines que tenia en comptes d’autocompadir-se pel que hauria pogut ser i no és. (“La República no existeix, idiota” d’aquell mosso, és la frase de l’any).

L’honorable Artadi deia ahir que la seva sortida cap a l’Ajuntament no significarà, necessàriament, que deixi de ser la interlocutora amb la ministra Carmen Calvo en la taula de negociació. S’equivoca. En el fons sap, i si no ja l'hi faran veure, que no es pot repicar i anar a la processó. És massa llesta, massa tossuda i massa empàtica per continuar seient a negociar res amb aquesta Espanya neofatxa que, tot d’una, ha decidit deixar de dissimular. Ni allà, ni aquí, ningú no ha volgut córrer el risc que la tossuda Elsa se n’acabés sortint. A massa sectors els convé eternitzar el conflicte. A Catalunya, no. I ella ho sabia.

Pablo Casado, la sang als ulls

Que ningú no s’enganyi, el relator només és l’excusa. Si el nou president del Partit Popular s’ha enfilat cinc graons més amunt en l’escala de la crispació, no és perquè a la taula de diàleg hi posin un mediador, ni perquè això sigui una alta traïció a Espanya, ni perquè Pedro Sánchez miri d’assegurar-se els pressupostos gràcies als vots dels independentistes. L’escalada verbal i la impostura de Pablo Casado només té una raó: els pèssims resultats que el CIS li atorgava al PP en l’enquesta publicada aquesta setmana. De ser el partit amb més diputats al Congrés i tenir la majoria absoluta al Senat, passaria a ser la quarta força superada pel PSOE, Ciutadans i Podem. El PP de Casado en caiguda lliure. La pujada de Vox li arrabassa simpatitzants i la manera de recuperar-los per la via directa és agafant una bandera d’Espanya més grossa, bramant més fort contra l’independentisme i rebentant-ho tot. Li cal demostrar als fatxes més recalcitrants que no han d’anar a la marca blanca perquè el PP, sense que calgui proposar-s’ho gaire, ja és l’original. Mera tàctica. Allunyar-se encara més d’un centre polític que ja li quedava lluny per escurar el plat de la ultradreta. Ell no ha anat a primàries del PP com a 'outsider' i s’ha carregat dues patums, com Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, per fer un paper d’estrassa a les eleccions del maig i haver de dimitir. M’agradaria pensar que les paraules d’aquest home que no arriba als quaranta són comèdia, pura estratègia, però li veig sang als ulls. No hi ha un bri d’empatia, per exemple, quan demana que els presos no puguin tornar mai més a Catalunya. És el que passa per donar el poder a qui ha fet trampes, fins i tot, amb el títol universitari. No té aturador. Criminalitzar el diàleg és un error, posar bastons a les rodes a qui busca una solució pacífica és una irresponsabilitat. Comparar Catalunya i ETA és vomitiu. Atiar l’odi és, directament, un delicte.

stats