Ens en sortirem / La sentència no està escrita

Les paraules dels dotze acusats van ser, sobretot, un exercici de dignitat

Ens en sortirem

Dimecres a la tarda, una esgarrifança. Dotze. A cada discurs, una emoció nova, que t’anava fulminant per acumulació. Sempre recordarem on érem quan es va cremar el Liceu, on vam veure la caiguda de les Torres Bessones, què vam fer l’1 d’Octubre i què vam sentir en l’últim torn de paraula dels presos polítics. La memòria ens guarda allò que ens impacta i, per a molts catalans, el final d’aquest judici ja forma part del nostre 'prime time' vital. En aquelles dues hores de discursos sentits, sincers i sense subterfugis, l’empatia cap als dotze encausats no era una exclusiva dels dos milions d’independentistes de pedra picada. A qualsevol demòcrata que es rebel·li contra la injustícia de la presó preventiva se li devia posar la pell de gallina amb la veu trencada de Jordi Sànchez o els glops d’aigua de Turull per intentar ofegar el plor. Les paraules dels dotze acusats van ser, sobretot, un exercici de dignitat. La culminació de la mateixa dignitat amb la qual sobreviuen al tràngol –duríssim i fútil– de la presó, amb la qual han suportat 52 dies d’un judici on han hagut de sentir exageracions, manipulacions i mentides d’una realitat feta a mida per a l’escarment que caurà al damunt de dos milions de catalans, però que només ells patiran en vida pròpia. I, malgrat tot, apareix Josep Rull, digne i serè, i fa seu el clam universal del “We shall overcome”. I diu, amb un optimisme necessari, que “ens en sortirem”. I ho va argumentar: “Aquesta onada de llibertat i esperança és imparable. L’esperança és més poderosa que la por. Després de nosaltres, en vindran més”. Són tres idees rotundes, ben travades, que sonen més a vaticini esperançat, a avís a Espanya, que no a amenaça a un tribunal que se’l mirava amb el rictus impertèrrit dels últims quatre mesos. Ens en sortirem, sí. Però no sabem quan, ni com. La manera de fer camí és mirar endavant, però tocant de peus a terra i, a partir d’ara, amb la ingenuïtat a la butxaca.


La sentència no està escrita

En el seu informe final, l’advocat de Junqueras i Romeva, Andreu Van den Eynde, va intentar desmuntar, una per una, les acusacions que es fan als seus patrocinats. En un moment determinat, parlant del relat de la Guàrdia Civil del 20 de setembre sobre el qual s’ha basat bona part de l’acusació (i la petició de penes i l’any i els vora dos anys de presó provisional), l’advocat va posar el dit a la nafra d’un fet que ha passat massa desapercebut. L’advocat va fer notar que el capità C57393-S, “el que va declarar com a testimoni i li va agradar tant que va voler declarar una segona vegada”, va ser qui va redactar l’informe dels fets del 20-S sobre tot el que passava fora del departament d’Economia quan ell era dins. En què es basa Van den Eynde per dir que l’informe del capità és una versió irreal dels fets? En un precedent recent. És el mateix capità que va redactar l’informe pel qual es va detenir Sandro Rosell, se’l va imputar per cobrar comissions il·legals, blanqueig de capitals i organització en grup criminal. L’acusació es basava en la redacció d’aquell capità que, després de la seva presumpta investigació, havia trobat comptes i moviments de diners en paradisos fiscals i havia descobert que s’havia defraudat a la Confederació Brasilera i s’havia creat un entramat financer, l’organitzador del qual era Rosell. Els tres magistrats de l’Audiència Nacional van absoldre Rosell de tots aquests càrrecs, el van declarar innocent i no van donar crèdit a les paraules del capità perquè, en el judici, no va aportar ni una sola prova. El sil·logisme de Van den Eynde sembla clar. Si es va inventar tot el relat per imputar Rosell, tampoc ens hem de creure el seu testimoni sobre el 20-S. Posats a buscar casualitats... ¿no és molt curiós que fos la mateixa jutgessa Lamela qui enviés Rosell, Cuixart i Sànchez a la presó? Els jurats necessiten proves. No en tenen. La sentència encara no està escrita. 

Més continguts de