02/04/2020

La mort / L'amor

3 min

La mort

El covid-19 és un assassí en sèrie, invisible, que ha desafiat la humanitat sencera en el moment que es creia més invencible, i l’ha derrotat. Ni les mans apressades dels herois sanitaris, ni els científics més savis, ni els gestors polítics –amb tantes dosis de bona fe com d’incompetència– no han pogut frenar aquest enemic comú que continua fent, aquí i allà, el seu camí implacable de devastació. Quants centenars de milers de persones moriran abans no hi hagi una vacuna efectiva? Aquest és el dilema mentre, autoritats i mitjans, publiquem el recompte diari de víctimes mortals d’una manera rutinària, freda, impersonal... Com si fos els diners que va recaptant cada dia l’última estrena de la saga de 'Star Wars'. Des de fa un mes, el fet és tan summament bèstia, a prop nostre, que acabem reduint tota una vida a un petitíssima part d’una xifra que, en condicions normals, ens hauria d’esgarrifar. El coronavirus, en el súmmum de la crueltat, a més a més de matar molt, a més de disseminar la seva loteria macabra, s’emporta una persona que fa quinze dies estava com un roure. I, potser el pitjor de tot, la sotmet a un final injust: absolutament sola, sense una mà o una paraula d’un familiar. Després, encara s’ajorna el funeral fins a ves a saber quan. Massa cruel per al que se’n va, molt traumàtic per als que es queden. Tots sabem que un dia o altre ens morirem, però aquesta desgràcia d’ara és una realitat difícil d’acceptar. “Ens han deixat una vida per viure-la com puguis –diu el poeta Francesc Garriga–. L’has de tornar quan vulguin”. Però igual que ens hem plantejat com volíem viure, també hauríem de dir com no volem morir. Demanaríem, si servís de res, que el virus no ens prengués la mica de dignitat d’última hora. És massa trist. Massa salvatge.

L’amor

El covid-19 és l’assassí silenciós que, només a Espanya i segons les xifres oficials que sempre hem d’escoltar amb la cella alta de la desconfiança, ja ha matat més de 10.000 persones en un mes. Per tal que la xifra no es multipliqui, hem buidat els carrers per obligació i ens estem a casa, per responsabilitat, per mirar de reduir el contagi al mínim. De cop i volta, hem hagut d’aprendre a viure –i conviure– en els nostres metres quadrats. I hem descobert que l’amor a la família (una família condensada en el temps i en l’espai) necessita dosis d’empatia, paciència a raig, sentit de l’humor, generositat a tota hora i intel·ligència emocional. Entre tots, hem generat una capacitat de resiliència que no sabíem que teníem. Però, com diuen els neuropsiquiatres, l’altruisme ens ajuda a lluitar contra el dolor. Més enllà de les donacions, de temps o de diners, l’amor també és aquest compartir desinteressat. L’ajuda als altres, perquè sempre hi ha un pitjor. Per això és gratificant quan llisques el dit per Twitter i, a banda de morts i més morts, trobes veïns joves que s’ofereixen als avis de l’edifici per fer-los la compra i dur-los el menjar a casa. O amos de pisos que s’avancen a l’inquilí i li diuen que aquests dos mesos de lloguer no caldrà que els pagui. Gent disposada a donar un cop de mà a gent que no coneix de res. Voluntaris que es posen la granota i la mascareta i van a repartir safates de menjar en hospitals on ja no quedava personal. És colpidor. I tot això és amor. El sexe, com l’economia, ja el recuperarem més endavant. A menys que facis com uns coneguts –una parella de pares de no diré quina escola– que aprofiten aquella hora que el seu fill està connectat a la classe online de matemàtiques, de tercer d’ESO, per fer-se passar la por al llit. Tot distreu, i tant que sí.

stats